dimecres, 20 de setembre de 2017



«De madrugada han llamado,
están en el rellano de la escalera;
cuando sale a abrir la madre
lleva la bata puesta.

¿Qué es lo quiere esta gente
que llaman de madrugada?

–"Su hijo, ¿se encuentra aquí?"
–"Está durmiendo en su habitación.
¿Qué desean de mi hijo?"
El hijo se despertaba.

La madre bien poco sabe
de todas las esperanzas
de su hijo estudiante
que tan comprometido estaba.

Hace días que habla poco,
cada noche se agitaba.
Un temblor lo recorría
temiendo una llamada al romper el alba.

Aún no del todo despierto
oye clara la llamada
y se lanza por el ventanal
al asfalto en un vuelo.

Los que llaman enmudencen
menos uno, quizás el que manda,
que se asoma al ventanal.
Detrás chilla la madre.

De madrugada llamaron,
la ley una hora señala.
Ahora el estudiante está muerto,
murió de una llamada al romper el alba».

«De matinada han trucat, / són al replà de l'escala; / la mare quan surt a obrir / porta la bata posada. / Què volen aquesta gent / que truquen de matinada? / "El seu fill, que no és aquí?" / "N'és adormit a la cambra. / Què li volen al meu fill?" / El fill mig es desvetllava. / La mare ben poc en sap, / de totes les esperances / del seu fill estudiant, / que ben compromès n'estava. / Dies fa que parla poc / i cada nit s'agitava. / Li venia un tremolor / tement un truc a trenc d'alba. / Encara no ben despert / ja sent viva la trucada,/ i es llença pel finestral, / a l'asfalt d'una volada. / Els que truquen resten muts, / menys un d'ells, potser el que mana, / que s'inclina pel finestral. / Darrere xiscla la mare. / De matinada han trucat, / la llei una hora assenyala. / Ara l'estudiant és mort, / n'és mort d'un truc a trenc d'alba».


Aquesta cançó de Lluís Serrahima i M del Mar Bonet, cantada aquí per ella mateixa en la companyia dels estimats Quilapayún, va ser composada l'any 1968. Han passat prop de cinquanta anys. Sempre que la sento se'm posen els pèls de punta. I semblava que, malgrat la debacle econòmica, la crisi, la retallada social i laboral que darrerament haviem patit, hi havia uns drets que mai més ningú ens podia arrabassar: expressió, reunió, opinió...Ingènua!
No és veritat. Puc semblar exagerada però em trasllado sense voler a les desagradables sensacions que haviem viscut en els darrers anys de la dictadura i primers de la transició. Visc a Turquia?

Sé perfectament que aquest no és un fòrum polític, que el que ens uneix és una aficció, el col.leccionisme d' aquests trocets de paper (i d'altres materials), dits punts de llibre.

Sé que avui hi havia prevista la inauguració d'una exposició sobre Joan Brossa al Macba, s'ha suspés. M'ho esperava, el cúmul d'esdeveniments que han anat succeint al llarg del dia m'ho feien presentir.
Aquesta tarda he rebut aquest correu:


El Consorci Museu d’Art Contemporani de Barcelona posposa l’acte d’inauguració de Poesia Brossa previst per a aquest vespre. Donada la rellevància de l’artista i d’aquesta exposició oportunament us comunicarem una nova data per a l’esdeveniment.

A partir de demà, dijous 21 de setembre, es podrà visitar la mostra en l’horari habitual.


Més informació: http://bit.ly/premsaMACBA


No puc callar més.

Se'm fa difícil expressar amb paraules el cúmul d'emocions que m'atenallen i per això he buscat punts de llibre que m'ajudessin :




Un duo de l'editorial Flamboyant. De la Setmana.
Es completa amb aquestes dues postals:









Tinc una caixa de punts "reivindicatius", solen ser lletgets, per això només guardo els dels meus sindicat i  partit i els d'associacions o entitats amb les quals estic d'acord ideològicament. Sóc així de sectària amb aquests temes.
Hi ha punts de llibre que poden tenir una imatge meravellosa o una factura formal perfecta que no he guardat ni guardaré a la vida per molt col.leccionista que sigui. 
Dins aquesta caixa he recuperat uns quants que s'adiuen amb el meu estat d'anim avui.








Ha d'haver alternativa. 

Acabo de rebre això del Club Editor:
Amics,

suspenem la presentació de demà a la Llibreria Calders. Ja no és qüestió de gustos: el que passa és enorme i fer l'orni no hi escau. Ja ens retrobarem per celebrar la naixença dels llibres quan no estiguin intervingudes l'Agència Catalana de l'Aigua, la Biblioteca de Catalunya, l'Institut Català de Ciències Cardiovasculars i tot organisme públic que dugui en el seu nom un determinat gentilici. 

I de l'Ajuntament: Ajornat!

Així estem!

Més Sant Pau

Havent comprat el punt de llibre de la Casa de Convelescència, no m'hi vaig poder estar de firar el seu famossíssim germà:

Ni de fer fotografies al recinte, era un dia núvol per tant no sortirien tan "cremades" pel sol.







Aquestes primeres són del primer pavelló on hi ha l'espai expositiu dedicat a Domènech i Muntaner, arquitecte de l' hospital.




Al fons de la imatge podem veure la silueta de la Sagrada Família. Els pavellons de sant Pau estan girats 45º respecte a la trama Cerdà. Sembla ser que producte d'un acte de protesta de creativitat modernista a la racionalitat i monotonia que molts artistes de l'època criticaven a l'Eixample. Per enllaçar ambdós monuments es va crear l'Avinguda Gaudí.


















dimarts, 19 de setembre de 2017

Cor Canta Sant Pau, Casa de Convalescència i escuts.

Divendres em vaig aixecar d'hora, molt d'hora per poder ser a un quart de vuit a casa ma mare i acompanyar-la a Sant Pau per fer-se una analítica.
Encabat, després d'esmorzar, hem enfilat el carrer de Sant Quintí avall per anar a l'escola de logopedes que ocupa un dels pavellons antics, amb entrada per S. Antoni Maria Claret. Allà dos cops per setmana, ma mare assaja amb el Cor Canta Sant Pau. Ja fa tres anys que participa en aquest projecte que ajuda als pacients afàsics a recuperar la parla.


Cinc o sis cops l'any fan algun bolo i actuen en esdeveniments lligats a l'Ictus i altres malalties neurològiques, al vestíbul del nou hospital, en congresos de professionals lligats al tema, a la Marató de TV3...

Hem anat caminant i hem passat per dins de la Casa de Convalescència, avui seu de la Fundació de la Universitat Autònoma.








 Un detall que pot passar desapercebut: els escuts que coronen el mur que envolta la Casa de Convalescència, són diferents de la resta que podem trobar al llarg de tot el perímetre (l'equivalent a tres x tres mançanes de l'Eixample).


L'explicació la trobem en un "homenatge" que es va voler fer a les principals famílies donants que havien fet possible la construcció de la primera Casa del carrer del Carme. Escuts d'armes de les famílies Gualba, Astor, Soler i Ferran.



Aprofitant l'avinantesa he comprat un punt de llibre molt maco: