divendres, 18 d’agost de 2017

Las Ramblas


Callaré sobre los muertos, los heridos y quienes les lloran. Son lo más importante y creo que el silencio constituye una apropiada muestra de respeto. Los detalles sobre la tragedia y sus responsables los encontrarán en otros textos. Da igual no haber visto nunca el asfalto lleno de cuerpos y quejidos o haberlo visto unas cuantas veces en varios lugares distintos, en París, en Nueva York, en Jerusalén, en la frontera ruandesa: los sentimientos son los mismos. La rabia, el estupor, la impotencia, el tiempo detenido.

No conozco a las víctimas. Conozco un poco ese medio kilómetro de Rambla sobre el que han caído. Se trata de un lugar empapado en sangre vieja, en dramas, en sudor, en poesía. Es un espacio para multitudes deambulantes que durante siglos ha conocido violencia y sueños. Es, por definición, un espacio abierto, una representación (desaseada y ruidosa, si quieren) de la libertad.

En este pedazo de la ciudad, en 1937, se libró la peor batalla de la guerra interna que carcomía el bando republicano. Justo en la esquina con la plaza de Cataluña, en 1981, se desarrolló un célebre y truculento atraco al Banco Central. Aquí, en Canaletas, se apedrean las cristaleras y se celebran los títulos del Barça, se tima a los turistas y se les denuesta, se pasea en las mañanas soleadas de Sant Jordi, se lamenta en qué se ha convertido Barcelona y se disfruta de esta ciudad, tan invivible que medio mundo quiere vivir en ella.

En este medio kilómetro, este paseo desde Canaletas hasta, más o menos, el Teatro del Liceo, se concentra la esencia de una ciudad que es un oxímoron. A veces mística y reaccionaria, como Antonio Gaudí; a veces racional e incomprendida, como Ildefons Cerdá; a veces golfa y alegre como aquel Ocaña que recorría la Rambla hasta que se disfrazó de sol y murió quemado.

El 31 de marzo de 1987, Ramón Cabau, farmacéutico, restaurador y payés, acudió como cada día al mercado de La Boquería y, copa en mano, saludó uno a uno a sus amigos. Fue una gran despedida, teatral, barcelonesa. En la copa había cianuro. Cabau cayó frente a la parada de setas de su amigo Patrás. Todo el mercado se echó las manos a la cabeza. Qué quieren, la civilización es eso: la tragedia personal convertida en ópera urbana.

La civilización es la pequeña coctelería Boadas, que no cerró mientras anarquistas y comunistas se disparaban ante sus puertas en la batalla de 1937. Una mañana de 1981, entré en Boadas cubierto de sangre (acababa de socorrer a una accidentada de tráfico); la dueña, María Dolors Boadas, hoy fallecida, levantó un poco las cejas y, sin un solo comentario, me preguntó qué me apetecía.

Las clases de solfeo en el Liceo, con la señorita Sadó, eran también civilización. Uno de los alumnos, mayor que yo, se llamaba Javier Patricio Pérez. Más tarde, convertido en Gato Pérez, puso acento argentino a la rumba barcelonesa y un poco de guasa entre tantos asuntos importantes.

La civilización es el recuerdo de Manolo Vázquez Montalbán bajando la Rambla de camino a una comilona en Casa Leopoldo; es Maruja Torres tomando copas en el Café de la Ópera; es el fantasma de Jaime Gil de Biedma, saliendo de Tabacos de Filipinas con su traje de ejecutivo y enfilando el camino hacia el puerto; son los quioscos y las flores y las madrugadas insomnes. La civilización es la historia: la Rambla fue un albañal y una frontera entre los pudientes, bajando a mano izquierda, herederos del Barrio Gótico y protegidos por la muralla, y los desposeídos, a mano derecha, hacinados a las puertas de la ciudad. Algo de aquella tensión antigua sobrevive en el ambiente.

Una tarde de 1975, quizá en primavera, yo estaba sentado sobre una baranda de Canaletas leyendo un libro. Se preparaba una manifestación, como casi cada día. Para mi desgracia, yo leía 'Cómo acabar de una vez por todas con la cultura', una hilarante colección de cuentos de Woody Allen, y se me escapó una carcajada. Un antidisturbios se tomó a mal la risa y me clavó en la cara la bocacha del fusil. Uno de sus compañeros le reconvino con una frase memorable: "¡Estemos a lo que hay que estar, hombre!". En ese momento, no sé muy bien por qué, fui consciente de que la dictadura se acababa. Seguí leyendo (y riendo) ajeno a todo, mientras a mi alrededor comenzaba la bronca.

Hace años, Jaume Sisa, chico del Poble Sec y, por tanto, de los barrios bajos, escribió una canción desolada con el título 'Han tancat la Rambla'. Traduzco del catalán la primera estrofa: "Han cerrado la Rambla, han echado a todo el mundo, han vaciado los árboles de pájaros y flores". Esta vez, la Rambla se cierra por matanza. Tras el horror del crimen, el asombro ante lo imposible: ¿cómo imaginar cerrado el espacio más abierto del mundo?

Text d 'Enric González.
M'ha encantat.


La calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.


Federico García Lorca



dijous, 17 d’agost de 2017

Barcelona

Barcelona és maca, bonica, amable... a voltes es tenyeix de vermell, sense solta ni volta. Com avui a les estimades Rambles.
Mai més sisplau. Enlloc

Trama

Genials aquests punts de llibre d'una llibreria galega que desconeixia.




Dedicats a M Luisa, moltes gràcies. Un biquiño

diumenge, 13 d’agost de 2017

Al poble

La Granadella és un poble tranquil però no somort.
Dissabte 11 a la tarde es va fer un taller de Landart, a la nit cinema a la fresca i a la matinada pluja d'estrelles al coll de Bovera.
Al matí de diumenge, a collir espìgol
I a la tarda pintant pedres amb tinta xinesa.
Podria ser un bonic punt de llibre. 

dissabte, 12 d’agost de 2017


Nova Punta al coixí

El coixí de les puntes no està mai buit.
He començat una nova feina. Es tracta de fer un coll amb punta contemporànea per a una samarreta d'estiu.



Quan el tingui acabat us l'ensenyaré. Espero estrenar-ho abans que acabi l'estiu!

divendres, 11 d’agost de 2017

Arxius de Barcelona II

L'altre gran arxiu històric a la ciutat, que no de la ciutat, és l'Arxiu de la Corona d'Aragó.




La seu antiga és preciosa i la nova també és maca





Totes dues es poden visitar, s'ha  de demanar amb antelació.
Al palau del Lloctinent, periòdicament fan exposicions algunes de les quals són força interessants.
Sempre que hi entro està buit. No sé si és perquè l'entrada queda arraconada i la gent no es pensa que dona pas a un espai expositiu, no sé si és pel fet de que pertany als arxius estatals i està encapçalat pel Ministerio de Educación, Cultura  y Deporte,potser és perquè abans es deia Arxiu Reial de Barcelona i només ha perdut aquest nom en dates ingrates per a la història de Catalunya com ara el 1714? el cas és que  situat com està al rovell de l'ou del gòtic, no té gaire tirada.
Si no el podeu visitar, a la web, i gràcies a les noves tecnologies, hi ha links per accedir al fons amb fotografies, transcripció...També hi ha visites virtuals a exposicions passades. Jo quan hi entro m'encaterino, és perillós i adictiu.


dijous, 10 d’agost de 2017

Arxius a Barcelona I




Hi ha molts arxius interessants a la ciutat de Barcelona. Enguany en complir-se el centenari del de la ciutat, els col.leccionistes de punts hem tingut més contacte amb ells.
De la tasca importantíssima que duen a terme els arxius no en parlaré perquè és palessa per a tothom.
Em centraré en dos arxius històrics arrelats a la ciutat de Barcelona.
Tenim l' Arxiu Municipal de Barcelona", amb diversos centres:  l' "Arxiu Històric de la Ciutat", l' "Arxiu Fotogràfic", l' "Arxiu Municipal Contemporani" i els deu "Axius Municipals de Districte". Tots ells  van proveïnt de material interessant als col.leccionistes en forma de postals, punts de llibre i altres publicacions. Val a dir que, encara que no en siguem usuaris, val la pena visitar-los, les seus es troben en  edificis emblemàtics de la ciutat: Casa de l'Ardiaca, Convent de Sant Agustí, Palau Requesens...i periòdicament s'hi fan exposicions força interessants.
Una anècdota: un dia em trobava descansant en un dels bancs del pati de ca l'Ardiaca, va entrar un grup turístic liderat per un guia poc escrupulós, quasi m'empasso la cigarreta quan el vaig sentir dir amb tots els seus sants p.... TÍPICO PATIO ANDALUZ, i es va quedar tan ample.



Amb motiu del centenari, a banda dels punts de llibre i les postals, s'han editat tres publicacions:



Un llibret semblant als llibrets de sala que fan per a les exposicions del Muhba.



Un altre llibret amb informació general, no lligada al centenari.



El programa d'actes del centenari. Atenció que al setembre està programada la publicació d'un llibre sobre la casa de l'Ardiaca. Hi haurà més punts?




dimecres, 9 d’agost de 2017

Duomo Ediciones

L'editorial Duomo ha publicat aquests originals punts de llibre amb els quals ens convida a participar:











Són quatre punts amb anvers i revers imprès.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Chirico. Caixa forum

El món de Giorgio de Chirico

Al Caixa Fòrum de Barcelona fa poc han inaugurat una exposició dedicada a l'artista Giorgio de Chirico. Hi serà fins al 22 d'octubre. Val la pena fer-hi una incursió. Es poden veure, a banda d'obres més conegudes, escultures que no havien sortit encara mai de viatge.
Chirico está qualificat com el gran mestre de l'art metafísic. 
A mi sempre em resulta una mica inquietant. M'atreu i el refuso alhora. És una sensació una mica extranya. Potser sí que remou coses que volem adormides...

A continuació els tres duos que vaig firar-me






No em vaig reprimir gens i em vaig regalar aquest bonic i majestuós drac de la façana de la fábrica Casaramona, la seu del Caixa Fòrum.








I un punt amb un detall de la superconeguda Habitació d'Hotel d'Edward Hopper. Una obra que em fascina i m'encanta.


dilluns, 7 d’agost de 2017

The winner is...



En escriure el títol de l'entrada d'avui m'ha vingut a la memòria, com aquell que no vol, la pel.lícula Little Miss Sunshine.
Quan la vaig veure recordo que em va deixar trasbalsada. Ja fa anys d'això i encara hi ha escenes memorables del film que, en diferents moments als quals m'he d'enfrontar avui en dia, m'ajuden a superar-me.

Avui 7 d'agost de 2017 faig 56 anys i per cel.lebrar-lo us vaig convidar a tots a una rifa.
La fortuna ha volgut que la guanyadora sigui Inma, que va apostar pel número 80, el més proper al 77 que és el que ha sortit avui.


🙌Moltes felicitats Inma!

i gràcies a totes les persones que heu participat!

Aniversari feliç

Avui he celebrat el meu aniversari en família i a Barcelona.
Des de petita, en haver nascut en el mes d'agost, mes majoritari de les vacances, m'he acostumat a celebrar-lo a diferents llocs: Melilla, Màlaga, Almeria, El Masnou, Sant Jaume dels Domenys, La Granadella, Blanes, Potes, Santander, Lusío(León). L'anomalia és fer-ho a Barcelona. 
És per això que he començat el dia amb un passeig pel centre: barri Gòtic. 



Al costat de la inicial del meu nom. Dissenyada pel genial Joan Brossa.


A la Sala Ciutat a fer una compra.


He continuat amb sessió relax de spa i piscina i he dinat a casa amb el meu marit i els meus fills.
He tingut diversos regals ( alguns són de dissabte, quan ho vaig cel.lebrar amb la resta de familiars en un restaurant de Blanes).

Us ensenyo els regals:





I dos punts de llibre que no tenia: el cinquè de l'arxiu contemporani de Barcelona i el de l'arxiu històric:





Estic feliç i ho volia compartir amb tots i totes!
😘

divendres, 4 d’agost de 2017

Sala Ciutat. Novetats

A la Sala Ciutat hi ha novetats:

Del fragments dels murals de Joan Negrescolor i Maria Corte i del cartell de la Mercè de Gallardo de l'any passat han fet unes bosses de roba  molt boniques.



i encara es pot veure el mural de Gina Torstensen. Estarà només fins la Mercè, quan  torna a cambiar la decoració de l'altell


Ja se sap qui serà el proper il.lustrador: Miguel Bustos.
M'encaaaaaaanta.
Suposo que per la Mercè hi haurà nou punt.

De moment a la Sala Ciutat mantenen la paritat. 
A veure si es comença amb aquesta política pels cartells de la Mercè.
Quants homes i quantes dones signen el cartell de la Festa Major de Barcelona? No hi ha il.lustradores, dissenyadores, dibuixantes, pintores, artistes en general, DONES, que pugin fer aquest cartell?

dijous, 3 d’agost de 2017

Lanzarote



La meva germana i els meus nebots han passat uns dies a Lanzarote i s'han enrecordat de la dèria de la tieta amb aquests bonics punts de llibre. 






Moltíssimes gràcies.

 Fa més de vint-i-cinc anys que vaig passar un nadal en aquesta illa i ,a banda de la fascinació del seu paissatge, vaig quedar enamorada de l'obra de l'artista César Manrique.

dimecres, 2 d’agost de 2017

cinc dies

Només queden cinc dies per a la rifa i encara hi ha números lliures,
ANIMEU-VOS

Puntes al coixí de Finlàndia

Tinc una bona amiga que està passant un mes a Finlàndia, fa pocs dies em va enviar un wp ja que estava visitant una ciutat, Rauma,on justament acabaven de celebrar la setmana de les puntes. Es veu que és un dels llocs amb tradició puntaire a les terres del Nord.







monenlaisia nyplaystarvikkeita koreissa



I també m'ha enviat fotografies del monument a la puntaire de Rauma





Gràcies a les imatges, podem saber el tipus de coixí i de boixets que hi  fan servir. El coixí és molt original.

Gràcies Mercè i Toni.

Aprofito l'avinentesa per ensenyar-vos què estic fent a la meva escola de puntes:
A l'octubre continuaré.