El darrer llibre de Carlos Ruiz Zafón és un recopilatori de narracions curtes, onze en total. Llibre pòstum que va sortir al mercat quan feia pocs mesos de la mort de l'autor.
Deu de les narracions tenen com a escenari principal la ciutat de Barcelona.
La fotografia original és de Martí Gasull Coral
.jpg)
El lloc? No us el sabria dir amb exactitut. Quan la vaig veure per primer vegada vaig pensar a una estació. Però no tindria sentit que un tren circulés per fora. L'ornament que corona l'edifici que es veu darrere del quiosc de begudes em sonava molt... em semblava una part de les Drassanes. No anava gaire errada. La fotografia té com a títol Portal de la Pau i és de finals dels 40.Bingo! Aquest edifici era un dels tinglados que hi havia al llarg de tot el port vell.
Aquesta plaça i els seus voltants han canviat molt.
Aquí m'acomiado del Cementerio de los libros olvidados, un dels millors invents de l'autor, però abans d'acabar vull fer esment d'unes curiositats.
L'escriptor té dues tombes. Una a Los Ángeles, a Estats Units i l'altra al cementiri de Montjuic:
A banda del fet curiós de tenir dues tombes, veiem que en una hi ha el símbol del drac al qual vaig fer referència en una altra entrada.
Carlos Ruiz Zafón col.leccionava dracs:
I l'altre el cargol:
que és un esquema de la famosa fotografia de Català Roca d'una escala de cargol d'una de les torres de la Sagrada Família
Felicitats per la feina feta. M'han agradat molt els teus articles sobre els llibres de Zafón. No tenia ni idea que s'estimés tant Barcelona. mONTSE
ResponEliminaSi que se l'estimava. Vaig tenir la sort de sentir-lo en el pregó de la Mercè de 2004. Entre altres coses molt interessants va dir això:
ResponEliminaLa Barcelona a la qual vull tornar és un lloc on el primer ciutadà és el diàleg, on les idees no tenen raça i les cultures amb altra pell seuen a taula i no només la serveixen. És una Barcelona que es baralla per la pau, no per ingenuïtat ni per idealisme, sinó perquè recorda la mesquinesa i el buit de les guerres en carn viva. És una ciutat que s’obra a la paraula amb tots el accents del món perquè encara porta les cicatrius de la foscor i el silenci a trets. És una ciutat que hi ha dies que penso que tenim molt a prop, tot i que d’altres em sembla que encara és a mig camí, com si la tinguéssim a l’abast de la mà però ens l’haguéssim de guanyar a pols i no esperar que ens caigui del cel.
Fenomenal!!
ResponElimina