El 47

Al mes de novembre de 1982 vaig arribar al barri de Torre Baró per a treballar a l'escola Font dels Eucaliptus.

La meva primera escola, la única de les que hi he treballat que anomeno meva.

Allà vaig trobar un claustre unit i cohesionat de companyes i companys que treballaven en equip. Que es guiaven per les darreres tendències educatives, que en realitat no eren tan noves, eren recuperades de l'època de la Mancomunitat i la República: Montessori, Freinet, mètode global i hi afegien  Aucouturier, la pedagogia de Reggio Emilia ... no eren només teories, eren pràctiques contrastades, compartides i que ens servien de formació contínua.

A l'escola fèiem Claustres amb pares i mares, abans que existissin els Consells Escolars. El barri hi era molt present i les famílies també.

Aquesta forma de treballar no era casualitat, l'equip de mestres estava convençut que nens i nenes amb tantes mancances es mereixien la millor escola. Els havien de proporcionar tot allò que la societat els negava.

A les classes de socials de sisè els recordava sovint que eren de Barcelona i que el seu barri pertanyia a la ciutat.

Reien molt! 

Senyo! que no tenim farmàcia ni ambulatori ni cine i moltes vegades ni aigua ni llum.

I era veritat, els mapes de l'època no tenien dibuixada gran part de Nou Barris, on hi era Torre Baró. Recordo haver anat al Servei de Cartografia de l'Ajuntament a demanar que  fessin mapes on sortís tota Barcelona.

Tota aquesta introducció té un sentit i és que us vull parlar de la pel.licula El 47.

Vaig anar a veure-la als pocs dies de l'estrena.

La primera impressió en veure el gran Eduard Fernández fent de Vital va ser molt bèstia. Era clavat, parlava igual, es movia igual, gesticulava igual! 

Val a dir que vaig conèixer en persona al Manolo Vital, va ser president de l'associació de veïns on hi va participar sempre i vam col.laborar en diferents activitats. 

Quan va acabar la pel.lícula estava emocionada i vaig aplaudir com una boja perquè vaig pensar que sí, ara sí que Torre Baró estava al mapa de Barcelona.

Hi ha un però que rau en la diferència realitat/ficció.

Un film no és un documental. Concretament aquest, més que basar-se en els fets, se n'inspira  i ens els narra com  pensa el director que actualment els hem de visionar. Suposo que per arribar a un públic més ampli, s'obvien fets, fets molt importants de la biografia d'en Vital, i es magnifiquen d'altres.

Manolo Vital no era un heroi no aspirava a ser un líder carismàtic. Era un lluitador. Un lluitador íntegre, honest i conseqüent, convençut que hem d'estar units en les lluites i que no ens hem d'equivocar d'enemic en aquestes.

En Vital no hagués abaixat el cap davant de cap capataç de la companyia d'autobusos, ni ell ni els seus companys de CCOO.

Va formar part i fundà la primera associació de veïns de Nou Barris i era militant actiu del PSUC.

Companys i companyes  autobuseros d'en Manolo Vital, veïns i veïnes, historiadors, activistes veïnals han participat, coordinats per l' Adela d'Alòs-Moner i l'Anna Monjo, en la redacció d'un llibre que es titula Més enllà del 47: De l'heroi a les lluites col·lectives 

L'obra situa el marc històric en què es van produir els fets de 1978, destacant que el segrest de l'autobús va ser part d'un moviment veïnal més ampli per la dignitat dels barris perifèrics de Barcelona.

Inclou entrevistes i anàlisis que van "més enllà" de la gesta individual de l'heroi, centrant-se en l'organització obrera i veïnal.

S'ha presentat en diversos espais de memòria històrica, com la seu de Comissions Obreres , Centres Cívics i biblioteques, destacant el seu valor documental.

Aquest llibre busca enriquir la narrativa de la pel·lícula, destacant que moltes victòries de les lluites de l'època van ser fruit de l'esforç col·lectiu.