dimecres, 20 d’octubre de 2021

18 d'octubre

 El 18 d'octubre, com a tercer dilluns del mes, vaig anar al club de lectura de Santos Ochoa, és sobre novela negra i el porta en Carlos Zanón:










Curiosament aquesta data coincideix amb la data de la mort de MVM, ja fa divuit anys que ens va deixar. També fa trenta-vuit de la mort del meu pare.

Quan vaig arribar a la llibreria em vaig assabentar que  era el Día de las escritoras, una iniciativa de la BNE:




Ah!, tafanejant la xarxa m'assabento que també és el dia Mundial de la Menopausa.
divuit d'octubre!



dilluns, 18 d’octubre de 2021

SABARTÉS PER PICASSO PER SABARTÉS




SABARTÉS PER PICASSO PER SABARTÉS


23.11.18 - 31.03.19
PIN-UP GIRLS

Un dels leitmotivs de la correspondència entre Jaume Sabartés i Pablo Picasso és l’humor. Al llarg dels anys trobem algunes bromes de caire sexual a les quals es refereixen com a «coses de trempar i riure».

Un humor sexual, barroer en alguns casos, que s’intensifica a finals dels anys cinquanta, quan Picasso i Sabartés s’apropen als vuitanta anys. Picasso incorpora a la correspondència amb Sabartés algunes postals de noies joves, d’aspecte atractiu, o utilitza les pàgines centrals de la revista Ciné-Révelation o anuncis publicitaris de revistes com Vogue, amb fotografies de joves actrius de l’època, com Josette Arno o la nedadora Esther Williams. Escriu damunt de la pàgina impresa i redibuixa la fotografia, incorporant-hi Sabartés en situacions ridícules i posicions caricaturesques d’un home gran que implora el favor sexual de la jove bellesa.

El terme pin-up el va incorporar Jaume Sabartés a la correspondència amb Picasso arran d’una anècdota en un vol de Niça a París, el 6 de març del 1956, amb una passatgera nord-americana.

Són punts de llibre d'una exposició prepandèmica, si algú vol més detalls que cliqui aquí











divendres, 15 d’octubre de 2021

Poti-poti

 


Ferrándiz:



La Maternitat Suïssa d'Elna:





I tres de la trobada del Poble sec:







Tres duos i una variació:












A la llibreria Alibri ja han arribat els calendaris del Petit Príncep i de les Dones lectores de Heve. Com cada any valen 4 € (3.99)




A l'Abacus, entre d'altres, he triat aquests:




dimecres, 13 d’octubre de 2021

Marianne Von Werwfkin

 

 




La pintora rusa Marianne von Werefkin fue una figura destacada del expresionismo alemán. Provenía de una familia noble rusa y nació el 29 de agosto de 1860 como Marianna Vladimirovna Werefkina en Tula. Su talento artístico fue fomentado a una edad temprana y recibió lecciones de dibujo académico a la edad de catorce años. En San Petersburgo tomó clases particulares con Repin. Mientras cazaba, accidentalmente disparó con su mano derecha. A través de una práctica persistente, logra pintar con su mano derecha de nuevo. Domina la pintura realista tan perfectamente que se llama "Rembrandt ruso". En 1891 conoció al pintor Alexej von Jawlensky. Cinco años después se mudó con él a Munich.

En la capital bávara, inicia un salón donde se reúne la escena bohemia de Munich. También funda la Lukasbruderschaft, el núcleo de la "Neue Künstlervereinigung München" y el "Blauer Reiter". Después del nacimiento de su hijo, la crisis entre Jawlensky y Marianne von Werefkin se intensifica. Ella viaja a Francia varias veces con su hijo. Después de haber empezado a pintar de nuevo, a menudo trabaja en Murnau con Jawlensky, Kandinsky y Gabriele Münter. Junto con Jawlensky, Oscar Wittenstein y Adolf Erbslöh fundó la "Neue Künstlervereinigung München" (Asociación de Nuevos Artistas de Múnich), de la que Kandinsky será pronto presidente.

En 1907 Werefkin creó sus primeras pinturas expresionistas, inspiradas en Vincent van Gogh, Paul Gauguin y Henri de Toulouse Lautrec. Esto le valió el apodo de "La Francesa". En cuanto a los motivos y la iconología, a menudo toma prestadas las obras de Edvard Munch. Werefkin y Jawlensky participaron con el grupo "Der Blaue Reiter" en una exposición en la galería "Der Sturm" de Berlín en 1913. Junto con Jawlensky Werefkin se mudaron a Suiza en 1914, donde terminaron en Ascona después de varias mudanzas. Jawlensky se separa de Werefkin en 1921. Se ganaba la vida pintando postales y carteles y escribiendo artículos, entre otros para el Neue Zürcher Zeitung.

Las pinturas de su último trabajo ya no parecen tan impactantes. Se vuelven más enigmáticas y narrativas. Los rasgos típicos rusos en la coloración ahora se hacen muy claros. En febrero de 1938 Werefkin murió en Ascona, donde fue enterrada según los ritos ortodoxos rusos. La mayor parte de su patrimonio está en la Fondazione Marianne Werefkin en Ascona. © Meisterdrucke



depapel té una carpeta amb obres d'aquesta fantàstica pintora rusa:











dimarts, 12 d’octubre de 2021

Més Madrid

Aquests mapes estan molt bé, són originals i mostren rutes diferents per aprofundir en el coneixement de la ciutat. Els vaig aconseguir a un quiosc de turisme que hi ha al passeig de Recoletos tocant a plaça de Colón ( em sembla, no estic del tot segura).









Del Museu Naval, dos duos:




A la parada de Libros del Zorro Rojo no tenien punts de llibre i em van donar aquesta bonica llibreta:


I les tres compres que vaig fer a la Feria són aquestes:



Una cuidada edició de Poeta en Nueva York de l'Editorial Demipage


Estación. Ida y vuelta, de Rosa Chacel. Em va encantar trobar aquest llibre tan ben editat perquè feia molt de temps que no llegia res de l'escriptora que em va obrir les portes d'un altre Madrid. 


 Memoria del frío.

Us podria dir tantes coses d'aquest llibre. Quan vaig anar a la Feria ja havia llegit una ressenya al fb sobre ell i vaig pensar que me l'hi compraria per la temàtica, és una biografia de Manuela Del Arco, la dona que més temps va passar a les presons franquistes com a presonera política.
 Si us fixeu en el nom de l'autor, és el fill de Manolita qui escriu el relat. Algú pot pensar en aquesta història, si no l'ha llegit, com si fos una hagiografia llagrimosa, res més lluny de la realitat.
Miguel és l'únic fill de Manolita, no té temps de tenir-ne més, quan trepitja la presó té poc més de vint anys i quan en surt quaranta. Al relat les veus narratives de la mare, el pare i el fill es fonen i ens dibuixen la realitat dels no herois, dels no espais i dels no temps. Els no perquè la història s'ha encarregat d'anorrear.
L'estructura de la novela és perfecta i està escrita de forma àgil i clara, no deixa caps per lligar, qui no vulgui que no entengui, però d'una forma aparentment senzilla en aquesta novel.la ens  trobem amb el nostre passat invisibilitzat i amb la veu, tants cops silenciada, de les dones que no van abandonar mai els seus ideals, que van ser fidels i conseqüents en les paraules i a la vida.
Us el recomano, si teniu oportunitat no deixeu de llegir-lo.