dijous, 31 d’agost del 2017

Antiquiores Barchinonensium i Primera Vista de Barcelona

ANTIQUIORES BARCHINONENSIUM LEGES, QUAS VULGUS USATICOS appellat, cum comentariis Supremorum Iurisconsultorum Iacobi a Monte Iudaico Iacobi et Guielermi a Vallesicca & Iacobi Calicii cum Indice copiosissimo non antea excussae.




Obra en gran format editada a Barcelona a meitat del segle XVI, que recull comentaris dels Usatges de Barcelona i altres fonts jurídiques catalanes medievals. L’escut de la ciutat de Barcelona de la portada és acolorit a mà.


Primera vista de Barcelona. Any 1572






Vista de la ciutat presa des de Montjuïc i apareguda en el cèlebre atles de ciutats Civitates Orbis Terrarum, publicat per Georg Braun i Frans Hogenberg per primera vegada el 1572,
basat en un dibuix perdut del pintor Jan Cornelisz Vermeyen de 1535.





dimecres, 30 d’agost del 2017

El Llibre Verd i l'Atemptat a Ferran ll

LLibre Verd de privilegis de la ciutat de Barcelona. Vol. I. Segle XlV

El Llibre Verd és una compilació en quatre volums, escrits sobre pergamí. La relligadura actual, de 1848, manté el color de l'enquadernació original que ha donat nom al llibre.
 El Llibre Verd I, amb 402 folis, està dividit en tres parts:
- Una part preliminar, formada per diversos textos introductoris


- La part general, anomenada generale en el còdex, amb textos jurídics vigents a tot Catalunya - Una part especial, anomenada speciale en el còdex, amb 182 privilegis i altres documents d'interès més específicament barceloní, compresos en els anys 1025-1383.


Aquest manuscrit està ricament il·lustrat amb una cinquantena d'orles, miniatures i caplletres atribuïdes al taller dels artistes Ferrer i Arnau Bassa. A més, tot el còdex està decorat amb rúbriques vermelles, i caplletres filigranades vermelles i blaves. Quant a la cronologia, el Llibre Verd I es degué realitzar entre el 1346 –data de l'encàrrec dels consellers− i el 1370, any en què l'escrivà i il·luminador Arnau de la Pena acabava de fer-hi els darrers afegits importants i en què el llibre va ser relligat d'una manera 
sumptuosa i definitiva.(wiqui)




Aquesta preciosa caplletra  representa a Pere el Gran en el moment d'atorgar Privilegis a la Ciutat de Barcelona.
L'Ajuntament de Barcelona té una coedició facsímil del Llibre Verd amb l'editorial Base.

Dibuix de l'atemptat a Ferran II. 7 de desembre de 1942


Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

Aquesta és la traducció d'una part del text que apareix en el Dietari de l'Antich Consell Barceloní, vol. III. El dibuix és molt graciós.




En aquest retrat de Michel Sittow podem apreciar una cicatriu  al cantó esquerre del coll del rei.


Aquest va ser l'escenari de l'atemptat, la plaça del Rei. La porta de l'esquerra dóna pas a l'entrada del saló del Tinell on diuen que els monarques catòlics van rebre a Colom quan va tornar d'Amèrica. No està provat que fos així. Hi ha qui diu que va ser al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra que avui en dia pertany al terme de Santa Coloma de Gramenet però que està situat a la serra de Marina mirant cap a la costa badalonina.

dimarts, 29 d’agost del 2017

Centenari de l'Arxiu Històric de la Ciutat

Com ja sabeu per altres entrades enguany es conmemoren els cent anys de l'Arxiu.
Hi ha hagut actes al llarg de tot l'any i encara en queden per fer. 

Al setembre per exemple està previst un taller de cal.ligrafia i la presentació del llibre sobre la casa de l'Ardiaca.
A l'octubre el XV Congrés d’Història de Barcelona: història de la premsa diària de Barcelona ja que al 2017 es compleixen 225 anys de l’aparició del Diario de Barcelona, el dia 1 d’octubre de 1792. 
Al novembre un acte públic de reconeixement i agraïment als donants de fons.

És a la celebració d'aquest actes quan es reparteixen diferent punts de llibre que s' han editat per l'ocasió.



















dilluns, 28 d’agost del 2017

El mosaic del meu barri



El Servei d'Arqueologia de Barcelona ha fet durant uns mesos una proposta a la ciutadania per a formar part d' 
un projecte participatiu per descobrir, valorar i conservar els mosaics de Barcelona.Ja es poden veure els resultats a la web.

De fet ja fa un temps que els mosaics dels terres estan de moda com a elements decoratius.

Hi ha fins i tot qui s'ha muntat més d'un business al voltant del tema. Una rajola hidraúlica, a la botiga de turisme de la Generalitat de la Rambla pot costar setanta o vuitanta euros.

Panots i rajoles hidraúliques:

Els principis del segle passat van ser l'epoca daurada dels panots i les rajoles hidraúliques. Les més conegudes són les de la casa Escofet, però n'hi havia més empreses que s' hi dedicaven.









Aquests dos punts de llibre ens mostren els  productes.

A Esplugues de Llobregat hi ha un museu molt interessant sobre aquest tema Can Tinturé i La Rajoleta





diumenge, 27 d’agost del 2017

Puzzles Museu del Modernisme

Endreçant els punts de llibre del MMC, vaig trobar-me una sorpresa. 
Aquests dos punts són de  diferent format però tot i així fan puzzle.
És de Ramon Borrell i Pla, pintor i grabador que va dedicar gran part de la seva obra a l'ex-libris. M'agrada especialment per la placidesa que desprén. Una imatge quotidiana que, els que tenim una edat, hem viscut amb la mare, l'àvia o la tieta, amb una atmosfera lumínica genial. M'encanta la mirada de la nena, concentrada en el gest hipnòtic de la dona i en el seu propi gest, recordeu que no es podien afluixar els braços perquè s'embolicava la troca.
Es diu La primera feina, és un oli del 1907

 Altres puzzles del Museu:

Lluís Graner, Al port, 1904


Francesc Vidal,El cigne i la papallona, 1906

divendres, 25 d’agost del 2017

Sequera

Avui entre visita de metge i telemetria de genoll m'he passat per una llibreria i ... no estaven afectats per la sequera que a tot arreu diuen que s'ha instal.lat i he aconseguit diversos exemplars de les següents perles:




Recordeu una entrada de fa temps, doncs... la versió castellana!

Uns quants de La Cúpula que m'encanten:






 I aquests tres de gp ediciones



Qui en vulgui, són a Editorials 6.

Tornem a les Rambles

Avui he tornat a Barcelona i després de tres encàrrecs he anat a las Rambles.
I he vist amb els meus propis ulls el que diu l'Ada, les Rambles estan més vives que mai.
Quasi impossibles de plenes!
No he anat per morbo. Necessitava fer-ho. Sense ofrenes ni escrits. Volia anar al Boadas a prendre un Alexandra, trobo que és millor brindar per la memòria d'algú que plànyer-lo però això ja és qüestió de gustos. No m'he atrevit, sabia que en sortir no aguantaria la calor ambient, uns 30 graus amb una humitat del 85% més la reacció de l'alcohol. A la tardor, quan comenci a refrescar.












Quan he arribat a casa he buscat punts de llibre de les Rambles i només en tinc un.



El vaig comprar en un dels quioscos pensant precisament això, que d'aquest passeig tan emblemàtic no en tenia.

Un altre element molt ramblero què s'albira en el tram final és el monument a Colom. Tram final o principi? mai no ho sé, la numeració comença com  tots els carrers de Barcelona de mar a muntanya, però sembla que quan ets a tocar de Colom és el final no?











dimarts, 22 d’agost del 2017

Exposició de puntes a La Granadella

A La Granadella cada any es celebra el festival de MùsicaTradicional. A més de les actuacionas musicals. Es fan diferents actes culturals i lùdics com sòn les curses,de les Pedretes pels petits i de la Cordera pels grans;  caminada pel terme, ballada de sardanes, trobada de puntaires, conferències, exposicions...
Enguany la Trobada de puntaires fa 15 anys i per aixó hi haurà una mostra d' obres fetes amb punta al coixì.

Col.lecccionista Belga


Cortesia d'un col.leccionista belga, aquests punts de llibre:






divendres, 18 d’agost del 2017

Las Ramblas


Callaré sobre los muertos, los heridos y quienes les lloran. Son lo más importante y creo que el silencio constituye una apropiada muestra de respeto. Los detalles sobre la tragedia y sus responsables los encontrarán en otros textos. Da igual no haber visto nunca el asfalto lleno de cuerpos y quejidos o haberlo visto unas cuantas veces en varios lugares distintos, en París, en Nueva York, en Jerusalén, en la frontera ruandesa: los sentimientos son los mismos. La rabia, el estupor, la impotencia, el tiempo detenido.
No conozco a las víctimas. Conozco un poco ese medio kilómetro de Rambla sobre el que han caído. Se trata de un lugar empapado en sangre vieja, en dramas, en sudor, en poesía. Es un espacio para multitudes deambulantes que durante siglos ha conocido violencia y sueños. Es, por definición, un espacio abierto, una representación (desaseada y ruidosa, si quieren) de la libertad.
En este pedazo de la ciudad, en 1937, se libró la peor batalla de la guerra interna que carcomía el bando republicano. Justo en la esquina con la plaza de Cataluña, en 1981, se desarrolló un célebre y truculento atraco al Banco Central. Aquí, en Canaletas, se apedrean las cristaleras y se celebran los títulos del Barça, se tima a los turistas y se les denuesta, se pasea en las mañanas soleadas de Sant Jordi, se lamenta en qué se ha convertido Barcelona y se disfruta de esta ciudad, tan invivible que medio mundo quiere vivir en ella.
En este medio kilómetro, este paseo desde Canaletas hasta, más o menos, el Teatro del Liceo, se concentra la esencia de una ciudad que es un oxímoron. A veces mística y reaccionaria, como Antonio Gaudí; a veces racional e incomprendida, como Ildefons Cerdá; a veces golfa y alegre como aquel Ocaña que recorría la Rambla hasta que se disfrazó de sol y murió quemado.
El 31 de marzo de 1987, Ramón Cabau, farmacéutico, restaurador y payés, acudió como cada día al mercado de La Boquería y, copa en mano, saludó uno a uno a sus amigos. Fue una gran despedida, teatral, barcelonesa. En la copa había cianuro. Cabau cayó frente a la parada de setas de su amigo Patrás. Todo el mercado se echó las manos a la cabeza. Qué quieren, la civilización es eso: la tragedia personal convertida en ópera urbana.
La civilización es la pequeña coctelería Boadas, que no cerró mientras anarquistas y comunistas se disparaban ante sus puertas en la batalla de 1937. Una mañana de 1981, entré en Boadas cubierto de sangre (acababa de socorrer a una accidentada de tráfico); la dueña, María Dolors Boadas, hoy fallecida, levantó un poco las cejas y, sin un solo comentario, me preguntó qué me apetecía.
Las clases de solfeo en el Liceo, con la señorita Sadó, eran también civilización. Uno de los alumnos, mayor que yo, se llamaba Javier Patricio Pérez. Más tarde, convertido en Gato Pérez, puso acento argentino a la rumba barcelonesa y un poco de guasa entre tantos asuntos importantes.
La civilización es el recuerdo de Manolo Vázquez Montalbán bajando la Rambla de camino a una comilona en Casa Leopoldo; es Maruja Torres tomando copas en el Café de la Ópera; es el fantasma de Jaime Gil de Biedma, saliendo de Tabacos de Filipinas con su traje de ejecutivo y enfilando el camino hacia el puerto; son los quioscos y las flores y las madrugadas insomnes. La civilización es la historia: la Rambla fue un albañal y una frontera entre los pudientes, bajando a mano izquierda, herederos del Barrio Gótico y protegidos por la muralla, y los desposeídos, a mano derecha, hacinados a las puertas de la ciudad. Algo de aquella tensión antigua sobrevive en el ambiente.
Una tarde de 1975, quizá en primavera, yo estaba sentado sobre una baranda de Canaletas leyendo un libro. Se preparaba una manifestación, como casi cada día. Para mi desgracia, yo leía 'Cómo acabar de una vez por todas con la cultura', una hilarante colección de cuentos de Woody Allen, y se me escapó una carcajada. Un antidisturbios se tomó a mal la risa y me clavó en la cara la bocacha del fusil. Uno de sus compañeros le reconvino con una frase memorable: "¡Estemos a lo que hay que estar, hombre!". En ese momento, no sé muy bien por qué, fui consciente de que la dictadura se acababa. Seguí leyendo (y riendo) ajeno a todo, mientras a mi alrededor comenzaba la bronca.
Hace años, Jaume Sisa, chico del Poble Sec y, por tanto, de los barrios bajos, escribió una canción desolada con el título 'Han tancat la Rambla'. Traduzco del catalán la primera estrofa: "Han cerrado la Rambla, han echado a todo el mundo, han vaciado los árboles de pájaros y flores". Esta vez, la Rambla se cierra por matanza. Tras el horror del crimen, el asombro ante lo imposible: ¿cómo imaginar cerrado el espacio más abierto del mundo?
Text d 'Enric González.
M'ha encantat.



La calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.

Federico García Lorca



dijous, 17 d’agost del 2017

Barcelona

Barcelona és maca, bonica, amable... a vegades es tenyeix de vermell, sense solta ni volta. Com avui a les estimades Rambles.
Mai més sisplau. 

Enlloc

Trama

Genials aquests punts de llibre d'una llibreria galega que desconeixia.




Dedicats a M Luisa, moltes gràcies. Un biquiño