Només van repetir la Gioconda i ho van fer pel duo.
dilluns, 31 d’octubre del 2022
Louvre
divendres, 28 d’octubre del 2022
El Prisionero del Cielo
Aquesta portada és per a mi molt fàcil d'endevinar. Es tracta de la Via Laietana a l'alçada de la Plaça de l'Àngel:
L'edifici del fons és actualment la seu de CCOO
Edifici del 1925 ocupat inicialment per la Caixa Mútua Popular, de 9 plantes es va començar a construir l'ay 1917, era propietat de la famiília Güell. Al 1932, a la segona República hi havia oficines de la Generalitat, es va fer servir durant la guerra com a refugi antiaeri.
L'edifici va ser expropiat pel govern feixista un cop acabada la guerra, depenent del Ministerio de trabajo que ho convertí en la seu del sindicar vertical .
Amb l'arribada de la democràcia i després de moltes lluites va passar a ser la seu de les organitzacions sindicals democràtiques, majoritàriàment de CCOO. El seu arquitecte fou Josep Domènech Mansana. Té planta triangular amb dues façanes i xamfrà semicircular, entre la Via Laietana i el carrer Argenteria. S'articula en línies verticals marcades pels eixos de les obertures, interrompudes de forma discontínua per les línies horitzontals dels balcons. L'element visual més característic és el gran templet clàssic que corona l'edifici en el seu vèrtex. Formalment s'inscriu dins l'estil funcionalista que començava a imposar-se a l'època en els edificis administratius.
La història de la Via Laietana que mereix una entrada per sí mateixa la podeu gaudir clicant aquí.
L'anècdota d'aquest punt no rau en el lloc, que com ja he dit és fàcilment identificable, si no en el Photoshop aplicat a la fotografia original.
La fotografia de Català-Roca és de les primeres que fa un cop independitzat del seu pare Català-Pic.
El nuevo libro de Carlos Ruiz Zafón,El prisionero del cielo, tercera entrega de la serie del Cementerio de los libros olvidados, calienta motores. Llegará a las librerías el 17 de noviembre, la editorial Planeta empieza a difundir pequeños detalles de la trama y ha colgado en su web la cubierta, con una fotografía, de nuevo, de Francesc Català-Roca. Bueno, no exactamente: la autoría la comparten el maestro, Photoshop y un grafista. Porque la imagen original ha sido modificada para eliminar al personaje central, un guardia urbano, y sustituirlo por una mujer con abrigo, sombrero y tacones, más otras modificaciones menores.
Las prisas para editar el libro, previsto para el año próximo pero que está sometido a un proceso de producción contra reloj para que llegue a la campaña de Navidad, han jugado una mala pasada. «Facilitamos el material a la editorial para adelantar el trabajo, pero ni hemos firmado la cesión de derechos ni hemos recibido la cubierta definitiva para dar nuestra aprobación», explicaron ayer fuentes del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), que gestiona el archivo y los derechos de Català-Roca, cedidos por sus herederos, durante 15 años.Aunque el COAC tendrá en cuenta la opinión de los hijos del fotógrafo, Martí y Andreu Català Pedersen, su postura de partida es de rechazo a la modificación efectuada sobre la imagen. «Estamos en desacuerdo con cualquier manipulación de la obra de Català-Roca, y de cualquier otro artista. No la hemos autorizado, y nuestro servicio jurídico se pondrá en contacto con Planeta para resolver el tema», afirmaron ayer desde el COAC.(web)
Així tenim l'explicació del punt de llibre , el tarjetó "especial" on s'hi veu la foto original a l'anvers i la portada amb la foto trucada a l'anvers.
Si la segona entrega em va costar de llegir, la tercera la vaig deixar a mitges. De jove no ho hagués fet mai això, però ja fa uns anys que no tinc pietat, si no m'agrada un llibre no tinc obligació d'acabar-lo, n'hi ha tant per llegir...
dimecres, 26 d’octubre del 2022
Avís
He eliminat carpetes de l'apartat de repetits, quan un punt de llibre porta penjat mesos i ningú no el demana és que ja no l'interessa a cap dels usuaris del blog. Aquest punts passaran a les caixes.
No tindré carpetes temàtiques, només mantinc salamandra i museus.
Roser i 2022 Roser es mantindran uns mesos. Començo carpetes mensuals.
Inauguro amb novembre 2022, no hi trobareu només novetats, hi haurà de tot.
ptnts
dimarts, 25 d’octubre del 2022
diumenge, 23 d’octubre del 2022
El Juego del Ángel
En el minut 7 i 30'' d'aquest video s'arriba a la cruilla de Passeig de Gràcia amb Gran Via.
Es pot veure més de prop l' Edifici Generali que és el que es veu a l'horitzó del revers del punt.
És un edifici atípic a Barcelona, per a Moscú seria petit, per a Madrid estaria bé però a Barcelona no s'hi fa, massa gran, massa ostentós.
Que som al paseig de Gràcia no costa gens esbrinar-ho. Els fanals-bancs de Pere Falquers ens donen la pista més evident. No hi són enlloc més del món mundial.
Són una passada! Molt macos. tenen de tot a banda de llum i d'oferir descans; ornamentació amb motius vegetals, l'escut de la ciutat, un ratpenat, creus...tot amb forja de primera qualitat.
Un altre element que hi és però no es veu és el paviment:
.jpg)
MOSAIC
Descripció: paviment del passeig de Gràcia. El model reprodueix l’original creat per Gaudí l’any 1904 per l’interior de la Casa Milà. Aquest primer panot, fabricat per Escofet, era de color verd blavós, amb el dibuix en baix relleu i de forma hexagonal. La decoració representa elements marins -un estel de mar, algues i un cargol- que requereixen la unió de 7 panots per reproduir el motiu complet. El 1974, Escofet va adaptar aquest model per a col·locar-lo al passeig de Gràcia en un format de 43 cm de costat; actualment només en queden en alguns trams de la vorera central. Amb les reformes del passeig de Gràcia, el 1997, Escofet va reeditar aquest model amb un format més petit – 25 cm de costat-, amb el relleu enfonsat per millorar les propietats antilliscants i fabricant amb “Hormigón Vibrazolit”, un formigó bicapa vibropremsat de tonalitats grises. Aquests panots estan col·locats en les voreres laterals del passeig.
Època: 1997
Autor: A. Gaudí, disseny; Escofet, fabricant
Font de la informació: equip de redacció de l’Inventari participatiu – El mosaic del meu barri
ESCOFET. Gaudí [En línia].
PERERS, Frederic (2016). Voreres, la memòria subtil. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Ho faig avinent perquè l'any Gaudí, que es va cel.lebrar el 2002, va ser el gran boom de l'artista. Es van dir moltes coses, algunes sense cap fonament. Una d'elles em va quedar gravada i em feia molta gràcia i és que dels tres motius marítims del panot, hi ha un que sota l'aparença d'un alga marina amaga el rostre del diable:
El rostre del diable s'hi fa molt amb el llibre de Zafón, l'àngel caigut plana en tota la trama. El Juego del Ángel és un llibre que em va costar molt de llegir. Així com el seu predecessor em sembla una obra literària rodona i que ratlla la perfecció, aquest se'm va fer feixuc, desmanegat, desestructurat, amb personatges plans i sense substància... vaja que no em va agradar.
No he trobat una fotografia igual a l'actualitat. Tenen punts de vista molt diferents:
-org.jpg)
divendres, 21 d’octubre del 2022
La Sombra del Viento i El Prisionero del Cielo
Si cliqueu aquí podeu posar-li banda sonora a aquest post
La sombra del Viento. El segon llibre més venut en llengua castellana a tot el món. Traduït a més de trenta idiomes. Un fenòmen editorial rodó.
Un llibre fascinant.
Carlos Ruiz Zafón, nascut a Ciutat Vella, veí del barri de Sagrada Família els períodes de temps que vivia a Barcelona i ciutadà estadounidenc.
Després d'estudiar als jesuites de Sarrià, havia fet Ciències de la Informació, sense acabar-la. Encara a Barcelona s'havia dedicat a la publicitat i amb el primer premi literari va marxar a Los Ángeles.
Als EEUU havia treballat com a guionista.
Penso que totes aquestes dades són importants per entendre l'acceptació i l'éxit del seu llibre perquè, a banda d'estar ben escrit, aconsegueix reinventar una ciutat que ja està de moda. La seva no és una novel.la més de Barcelona, reflecteix una història amb uns tocs emocionals que molts lectors hem sentit en un moment o altre i que hi veiem reflectits.
M'intento explicar. Quan, des de l'adolescència, passeges la ciutat a soles, vas descobrint llocs que et fan interrogar allò que vas veient, poc a poc vas fent-te històries mentals, que potser no tenen res a veure amb la realitat, ficciones.
Zafón s'inventa una ficció de Barcelona a partir de bocins de realitat. Amb la mentalitat d'un guionista, tot està lligat des del primer al quart llibre de la tetralogia. Amb la mentalitat d'un publicista,la invenció d'uns escenaris i una atmosfera diferencials i pròpies. Amb la mentalitat d'un músic, relligant amb una estructura ferma tot plegat.
Un exemple: la boira. A Barcelona no hi ha quasi bé dies boirosos però si ens imaginem la Barcelona de Zafon aquest és un element indispensable. Ell transforma la molesta humitat de la ciutat en boira. Aquest element imprescindible fa que tot tingui més misteri, que les arestes es desdibuixin, que vulguis anar més enllà per a esbrinar, que les memòries que impregnen balcons, portes i façanes es facin presents. La boira també hi és a les fotos de portada.
No estan triades de manera frívola. Zafón era un entusiasta de la fotografia de Català-Roca, de fet és el prologuista d'un llibre fantàstic editat el 2008 per La Magrana per a l'Ajuntament de Barcelona, titulat La Barcelona de Català-Roca.
En aquest llibre no surt la imatge del punt. Com pot ser?
Fixeu-vos bé en la fotografia:
-és una cantonada arrodonida i no un xafrà
-el paviment que trepitgen no correspon als panots de la ciutat comtal
-hi ha un doble voraviu a la vorera
Si l'orgullós pare i el fill adelerat haguessin d'anar a la llibreria dels llibres oblidats haurien de fer uns sis-cents quilòmetres.
És Madrid.
Aquesta fotografia es pot veure al Museu Reina Sofia. Té per nom Esquina i em sembla que es de l'any 56.
De El Prisionero del Cielo no tinc punt de llibre, si algú el té i em fa arribar la imatge podria fer l'entradeta. Tinc el lloc i la fotografia localitzats! aquest sí, a Barcelona.
dimecres, 19 d’octubre del 2022
Dos dies de maig
L' arc es troba al final del Passeig de Lluís Companys. Aquest passeig antigament s'havia dit, entre altres noms, de l'Esplanada.
El passeig de l'Esplanada, Nou o de Sant Joan va esdevenir en la seva forma actual durant l'Exposició Universal de 1888. L'arc era l'accés al recinte.
Durant l’últim terç del segle XIX, les exposicions universals eren esdeveniments d’enorme impacte social, ja que permetien donar a conèixer a tot el món la ciutat que les albergava, així com el potencial cultural, econòmic, científic i industrial de cada país. En aquest sentit, l’Arc de Triomf va suposar no només l’accés a l’ Exposició Universal del 1888, sinó també l’entrada simbòlica de Barcelona a l’ època moderna.
Des d’un punt de vista urbanístic, l’Arc de Triomf es troba al punt fronterer entre Ciutat Vella, que s’estén cap al sud, i la Barcelona moderna i extramurs, el barri de l’ Eixample, cap al nord.
En ple apogeu del moviment modernista a bona part d’Europa, eren molt habituals les construccions de tendència historicista, és a dir, inspirades en èpoques anteriors: el neogòtic, el neomudèjar —a Espanya— o el neoromànic van ser alguns dels estils predominants.
Seguint aquesta tendència, l’arquitecte Josep Vilaseca va projectar un monument de 30 metres d’alçària i de proporcions clàssiques, però de decoració ben vistosa i plena de simbolisme. Així, els artistes que van esculpir els frisos decoratius van representar, en cadascuna de les cares, un tema relacionat amb la ciutat: Barcelona rep les nacions (a la banda del passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés), el Repartiment de recompenses als participants de l’Exposició (a la banda del passeig de Lluís Companys, obra de Josep Llimona) i les al·legories de la Indústria, l’Agricultura i el Comerç, a un lateral, i de les Ciències i les Arts, a l’altre. Les Fames (les figures alades dels contraforts) van ser esculpides per Manuel Fuxà i Pere Carbonell.
Finalment, a la corba de l’arc es distingeix l’ escut de Barcelona flanquejat pels escuts de les 48 províncies espanyoles restants, 24 a cada cara del monument.
El que m'ha donat més feina és la fotografia, fins que he recordat que tinc aquest llibre i he pogut veure que era de Carme Salvans.
Al revers, on s'anuncien altres llibres de la sèrie, ens trobem amb una fotografia de Robert Capa i dues de Català-Roca. Es poden veure la plaça del Cinc d'Oros durant un bombardeig, una gitaneta a Montjuic i el principi de la Rambla.
Fent la cerca he trobat una de Català-Roca de l'Arc de Triomf
Fantàstica!
Aviat tornaré a parlar d'aquest genial fotògraf.
Torno al llibre:
30 y 31 de mayo de 1949. Francisco Franco visita Barcelona en un clima callejero de euforia y rendición a la dictadura. Pero no todos piensan lo mismo y en esos dos días, silenciado por la prensa, en la ciudad estallan hasta diez bombas.
Miquel Mascarell, ya casado con Patro, recibe la visita de la hija de un antiguo compañero de comisaría. Según la joven, su padre ha sido asesinado, aunque su muerte quiere hacerse pasar por un accidente. Decidido a buscar la verdad y sin saberlo, Miquel va a meterse en el ojo del huracán, descubriendo sin pretenderlo un complot para asesinar a Franco. Siguiendo la pista de los asesinos de su amigo, moviéndose por el filo de la navaja, comprende que si les coge, puede evitar el magnicidio, pero si no lo hace y mira para otro lado, su amigo no será vengado y a cambio el dictador morirá, llegando así a España nuevos días oscuros aunque de cambio. En plena investigación pasa la noche en comisaría, donde se reencontrará con un viejo conocido, Lenin, un chorizo al que detuvo muchas veces antes de la guerra. Mientras, en el Paseo de Colon, por donde va a pasar el coche del dictador, el hombre que va a matarle espera.web de l'autor
Miquel Mascarell, ya casado con Patro, recibe la visita de la hija de un antiguo compañero de comisaría. Según la joven, su padre ha sido asesinado, aunque su muerte quiere hacerse pasar por un accidente. Decidido a buscar la verdad y sin saberlo, Miquel va a meterse en el ojo del huracán, descubriendo sin pretenderlo un complot para asesinar a Franco. Siguiendo la pista de los asesinos de su amigo, moviéndose por el filo de la navaja, comprende que si les coge, puede evitar el magnicidio, pero si no lo hace y mira para otro lado, su amigo no será vengado y a cambio el dictador morirá, llegando así a España nuevos días oscuros aunque de cambio. En plena investigación pasa la noche en comisaría, donde se reencontrará con un viejo conocido, Lenin, un chorizo al que detuvo muchas veces antes de la guerra. Mientras, en el Paseo de Colon, por donde va a pasar el coche del dictador, el hombre que va a matarle espera.web de l'autor
A la web de l'autor podeu trobar tots els llibres de la sèrie de l'inspector Mascarell.
Actualment hi ha una exposició al Palau Robert sobre el prolífic Jordi Sierra i Fabra.
Avui en dia veiem així l'Arc de Triomf:
L'Arc de Triomf és avui en dia un dels límits del triangle friki de Barcelona:
dilluns, 17 d’octubre del 2022
Asamblea Ordinaria
Un nom manllevat, perquè no hi ha ni hi ha hagut mai bunkers a la zona. El que sí va haver en aquest indret va ser una bateria antiaèria l'objectiu de la qual era abatre els avions feixistes que bombardejaven sistemàticament la ciutat els anys de la guerra civil.
La bateria va quedar abandonada i la seva estructura de formigó va servir de base de vivendes d'autoconstrucció als anys 50 i 60, és a dir que es va formar un nucli de barraques que hi va romandre fins als anys de la Barcelona posa't guapa, els anys 90.
El lloc triat per a l' antiaèria és un dels turons de Barcelona, el de la Rovira que a hores d'ara està envoltat pels barris del Carmel i del Guinardó, tots dos pertanyents al districte d'Horta- Guinardó.
Té una vista fascinant de la ciutat.
A mi no m'estanya gens que el Pijoaparte de Joan Marsé se sentís l'amo del món quan enfilava l'Eixample amb la "seva" moto des de les alçades del Carmel.
Una altura de 262 m sobre el nivell del mar i una visió de 360º converteixen el Turó de la Rovira en un mirador natural privilegiat i en un emplaçament estratègic per a la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil.
La inauguració de l'espai patrimonial del Turó de la Rovira va significar l'arranjament i l'actuació patrimonial d'un indret de la ciutat, fins llavors força degradat, aïllat i desconegut, on es conservaven les restes d'una bateria antiaèria que va defensar Barcelona dels atacs de l'aviació durant la Guerra Civil, així com les traces del nucli barraquista del barri dels Canons, que va perdurar fins l'any 1990.La primavera de 2015, gràcies a la intervenció realitzada pel Museu d'Història de la ciutat, el MUHBA Turó de la Rovira va obrir nous espais d'exposició on es presenta una síntesis de la història de Barcelona a vista d'ocell, la Barcelona de la guerra i la post-guerra, la bateria antiaèria del turó de la Rovira i el barri dels Canons, així com el paper del barraquisme a la ciutat. A l'espai de Comandament de la bateria es mostra la relació entre tecnologia moderna i guerra aèria a les grans ciutats.
Los cambios causados por la crisis nos afectan más profundamente de lo que pudiéramos pensar: influyen de manera decisiva en cómo nos relacionamos y en la percepción que tenemos de nosotros mismos, provocando enfrentamientos y reacciones que en otras circunstancias nos hubieran parecido impensables.
Asamblea ordinaria es una novela sobre el impacto de la crisis económica en la sociedad española actual pero, como toda obra auténticamente literaria, es también una historia sobre la vida y sobre cómo decidimos vivirla. web
Libros del Asteroide tria amb molta cura les seves portades, el contingut del llibre s'adiu totalment amb la imatge. Tres persones que tenen als seus peus la ciutat, igual que tenen el futur per endevant, malgrat tot.
He trobat un altre punt amb les mateixes vistes, No miris enrere, de David Castillo. Editorial Proa:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)