Del Museu Nacional de Georgia m'han arribat punts i postals que us mostro a continuació.
Estan dedicats a la comunitat jueva de Georgia.
Les obres pictòriques són del pintor Shalom Koboshvili
intercanviar punts de llibre i fer puntes Intercambiar puntos de libro trukatu bookmarks marcadores trocados Swap bookmarks partager des signets Aktie Lesezeichen segnalibri di condivisione Dela bokmärken bladwijzers aandeel доля закладкі mübadiləsi bookmarks العناوين تبادل 交換のブックマーク Vyměněné záložky עקסטשאַנגעדבוקמאַרקס
Del Museu Nacional de Georgia m'han arribat punts i postals que us mostro a continuació.
Estan dedicats a la comunitat jueva de Georgia.
Les obres pictòriques són del pintor Shalom Koboshvili
Dissabte passat, a les set del matí, ma mare ens va deixar.
Ja descansa en pau i tota la família esta trista, lògicament, però amb una tristor dolça i serena.
Ha marxat, com ella volia. Voltada de els seus tres fills ( a en Lluís el meu marit el considerava un fill més), dels seus sis nets (amb les seves parelles qui en té), els dos besnets i la seva germana.
Diumenge 15 de novembre vam cel.lebrar a casa dos aniversaris junts i hi erem tots.
Va poder abraçar-se amb la seva germana a la qual no veia des de feia uns cinc mesos i va conèixer la Laia que només té un mes.
A la nit no volia sopar, tot i això, amb els ulls tancats va menjar una sopa de fideus i una truita francesa que li va donar el meu marit.
L'endemà no es va voler aixecar, no va voler menjar i es va negar a beure. Amb l'ajuda de l'equip de pal·liatius, la seva marxa va ser plàcida i indolora. Una vegada més va prendre ella la decisió. Estic segura que ho va fer per no "donar-nos més feina", per a què poguéssim cumplir amb uns mínims de dignitat el seu desig de morir a casa i no en la fredor d'un hospital, residència o sociosanitari.
El problema se'ns va plantejar a l'hora de cumplir el seu segon desig, el de ser enterrada junt amb mon pare. Era vídua de feia quaranta dos anys, però l'amor pel seu marit va restar totes aquestes dècades inalterable. I la família de mon pare no ens va deixar complir-lo, no va donar el permís.
Sort que davant dels problemes irresolubles la creativitat i la imaginació es dispara. La solució que vam trobar va ser:
A dins hi ha les cartes que es van enviar el pare i la mare quan ella era a Melilla i ell es quedava a Barcelona, de l'any 58 i 59, quan encara festejaven i del 65 que ja eren casats amb una filla. Ella les va guardar durant més de seixanta anys i en elles hi ha reflectit tot l'amor que es tenien, per escrit, que les paraules escrites no se les enduu el vent. Hi ha millor companyia?
Després ens vam animar:
Mujercitas, Blancanieves, les terres de Melilla...Semblàvem egipcis.
La cerimònia va ser molt maca, van sonar quatre cançons: Rosó i La Mare cantades pel Dyango, Melodia desencadenada per Righteous Brothers i el Virolai de l'escolania de Montserrat. Quan sonaven les cançons es visionaven fotografies d' ella. Alguns nets i el meu marit van dir algunes paraules i el capellà va fer la seva feina.
Ara vull brindar per ma mare, la Maria González González: