Amb el Pepe Mújica em passa el mateix que quan va morir Manolo Vázquez Montalbán, em quedo més òrfena. Trobaré a faltar la seva clarividència, la forma d'explicar allò que se'ns fa tan difícil d'explicar als altres, la coherència vital, la força per tirar endavant tenint tant en contra... Que la terra et sigui lleu.
La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència. En el meu cas, és el somni de lluitar perquè el món sigui una mica millor, és una preocupació sociopolítica. Però també hi ha la passió dels homes per la ciència, que es passen vint anys amb una molècula; o els qui cultiven un art. Tenir alguna cosa central com a objectiu de la nostra vida: això ho fa molta gent, però no tothom. ¿Quin és el problema? Que si no et planteges un objectiu, una causa, la societat del mercat t'encasellarà i et passaràs la resta de la vida pagant factures. És a dir, seràs funcional per a la mecànica del mercat, i acabaràs confonent ser amb tenir. Ara, si tens una causa, això de tenir és secundari, perquè vius per la causa.
.jpg)
