Els Encants. Plaça de les Glòries Catalanes 2

 

Els Encants. Plaça de les Glòries Catalanes

Els Mercat dels Encants (oficialment Mercat Encants Barcelona - Fira de Bellcaire) és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona.La paraula «encant» fa referència a la subhasta pública de mercaderies que s'hi realitza cada dilluns, dimecres i divendres de 7 a 9 del matí.

La fira de Bellcaire és un dels mercats més antics del continent europeu, i algunes referències daten el seu origen en el segle xiv. Els Encants, nascuts durant l'ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d'andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja. Posteriorment, s'instal·laven tres feiners per setmana darrera la Llotja, a la plaça de Sant Sebastià (actualment Idrissa Diallo), i també a la plaça de la Constitució, l'actual plaça de Sant Jaume.

L'any 1928 va traslladar-se al nord de la plaça de les Glòries Catalanes, entre els carrers d'Independència, Cartagena, Consell de Cent i Gran Via. La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, galeria comercial inaugurada l'any 1931 a iniciativa d'un grup de paradistes, i ubicada en un indret proper, al carrer del Dos de Maig entre els de València i Aragó.

El nou mercat fou obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les Festes de la Mercè.(viqui)

Als Encants m'hi podria passar hores, m'hipnotitzen. 

Quan hom va a una botiga qualsevol pot necessitar quelcom o mirar pel plaer de veure objectes o productes nous. Aquests objectes són neutres, no tenen història, et poden desvetllar el desig de posseir-los o no, saps que algú els ha fet (operaris, robots), que algú els ha pensat perquè estiguin davant teu i tu els compris, saps que s'han fet al costat de casa o molt probablement a la Xina.

Els productes dels Encants, sobretot els de la subhasta, són diferents. La possessió previa d'una o diverses persones els ha dotat una història pròpia i única. Van tenir unes propietàries o propietaris que els van desitjar o no. Que se'ls van estimar o no. Que els van posar en un lloc privilegiat de l'espai que habitaven o els van arraconar al fons d'un calaix, a unes golfes o a un soterrani. Que els van col.leccionar, usar, mirar, avorrir, odiar, mostrar, amagar, estimar, lloar. En definitiva van establir uns vincles i un bon dia, desaparegut el propietari resten orfes, fràgils, desemparats, vulnerables.

I ara ets tu qui els té al davant.

El comprador del lot els ha col·locat segons la importància que ell creu que tenen. El paper normalment està amuntegat, sovint per terra i amb una mica de sort en caixes.

Tu arribes i remenes, remenes, fas veure que t'interessa una cosa qualsevol. Mai aquella per la qual tens real interès (primera regla no escrita del regateig). De tota manera controles allò que t'interessa també perquè el 50 per cent de les vegades que agafes un paper uns ulls darrera les teves espatlles també l'estan mirant. Tu no et gires però penses que tu has trobat el tresor i una altra persona l'està desitjant també i espera que el deixis anar per fer-se amb ell.  Adrelanina pura. Si portes una estona el venedor t'etziba un ¿Cuánto pagas?, normalment en castellà-magribí. Ha arribat el moment de la veritat, no gràcies, si no m'interessa només mirava, i fas el gest de deixar-ho... però tornes i dius Cuánto pides? ...ui no, no quin disbarat... tant

La jugada pot sortir bé o malament, pots discutir una estona sobre l'estat de l'objecte, que no és antic, que és vell, està mal conservat, tacat, trencat...o marxar.

Aquesta setmana vaig anar als encants.

No vaig marxar de dues parades:

Aquestes postals són pre-Muhba, quan es deia Museo de Historia de la Ciudad i depenia de l'Ajuntament i de la Diputació. Ara ja estem a l'etapa post-Muhba, Museu d'Història de Barcelona, amb totes les lletres.😵

Aquesta postal em va fer molta gràcia.  ATV, Angel Toldrà i Viazo, editor de postals entre els anys 1900-1930

Les dues postals següents em van cridar l'atenció pel seu contingut:

Les dues van adreçades a un tal Senyor Salvo que, dedueixo que viu al portal de l' Àngel, (l'una diu Puerta i l'altre Puerto). No hi ha número ni pis. Deuria ser conegut el tal Salvo.Dedueixo també que era col.leccionista de postals doncs a totes dues, una provinent de Mèxic i l'altra de Rússia, li demanen de fer intercanvi. 

Concretament el col.leccionista mexicà li demana de fer cange. 

La postal provinent de Rússia la signa un tal  A Poitier i escriu en francès. Li demana a Salvo quines són les condicions perquè vol postals d'Espanya i colònies.

Pepe Mújica

Amb el Pepe Mújica em passa el mateix que quan va morir Manolo Vázquez Montalbán, em quedo  més òrfena. Trobaré a faltar la seva clarividència, la forma d'explicar allò que se'ns fa tan difícil d'explicar als altres, la coherència vital, la força per tirar endavant tenint tant en contra... Que la terra et sigui lleu.

La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència. En el meu cas, és el somni de lluitar perquè el món sigui una mica millor, és una preocupació sociopolítica. Però també hi ha la passió dels homes per la ciència, que es passen vint anys amb una molècula; o els qui cultiven un art. Tenir alguna cosa central com a objectiu de la nostra vida: això ho fa molta gent, però no tothom. ¿Quin és el problema? Que si no et planteges un objectiu, una causa, la societat del mercat t'encasellarà i et passaràs la resta de la vida pagant factures. És a dir, seràs funcional per a la mecànica del mercat, i acabaràs confonent ser amb tenir. Ara, si tens una causa, això de tenir és secundari, perquè vius per la causa.