María i Pere

 Dissabte passat, a les set del matí, ma mare ens va deixar.

Ja descansa en pau i tota la família esta trista, lògicament, però amb una tristor dolça i serena.

Ha marxat, com ella volia. Voltada de els seus tres fills ( a en Lluís el meu marit el considerava un fill més), dels seus sis nets (amb les seves parelles qui en té), els dos besnets i la seva germana.

Diumenge 15 de novembre vam cel.lebrar a casa dos aniversaris junts i hi erem tots.

Va poder abraçar-se amb la seva germana a la qual no veia des de feia uns cinc mesos i va conèixer la Laia que només té un mes.

A la nit no volia sopar, tot i això, amb els ulls tancats va menjar una sopa de fideus i una truita francesa que li va donar el meu marit.

L'endemà no es va voler aixecar, no va voler menjar i es va negar a beure. Amb l'ajuda de l'equip de pal·liatius, la seva marxa va ser plàcida i indolora. Una vegada més va prendre ella la decisió. Estic segura que ho va fer per no "donar-nos més feina", per a què poguéssim cumplir amb uns mínims de dignitat el seu desig de morir a casa i no en la fredor d'un hospital, residència o sociosanitari.

El problema se'ns va plantejar a l'hora de cumplir el seu segon desig, el de ser enterrada junt amb mon pare. Era vídua de feia quaranta dos anys, però l'amor pel seu marit va restar totes aquestes dècades inalterable. I la família de mon pare no ens va deixar complir-lo, no va donar el permís.

Sort que davant dels problemes irresolubles la creativitat i la imaginació es dispara. La solució que vam trobar va ser:

Sí, és una ampolla d'Anís del Mono. La única beguda d'alta graduació que bevia ma mare i només pel Nadal. A banda de fer-se la copeta diària de Santa Llúcia a Reis, era el seu instrument musical d'acompanyament quan cantava les nadales.

A dins hi ha les cartes que es van enviar el pare i la mare quan ella era a Melilla i ell es quedava a Barcelona, de l'any 58 i 59, quan encara festejaven i del 65 que ja eren casats amb una filla. Ella les va guardar durant més de seixanta anys i en elles hi ha reflectit tot l'amor que es tenien, per escrit, que les paraules escrites no se les enduu el vent. Hi ha millor companyia?

Després ens vam animar:

 

Mujercitas, Blancanieves, les terres de Melilla...Semblàvem egipcis.

La cerimònia va ser molt maca, van sonar quatre cançons: Rosó i La Mare cantades pel Dyango, Melodia desencadenada per Righteous Brothers i el Virolai de l'escolania de Montserrat. Quan sonaven les cançons es visionaven fotografies d' ella. Alguns nets i el meu marit van dir algunes paraules i el capellà va fer la seva feina.

Ara vull brindar per ma mare, la Maria González González:

Impedimenta mooooolt gran

 

Es tamany Din-A4

Veus del Pacífic. Innovació i tradició

 Al CaixaFòrum de Barcelona fan una exposició sobre les cultures d'Oceania.

Han editat quatre duos:

Antoni Clavé

Quan fa 20 anys de la seva mort, es ret homenatge a l'artista Antoni Clavé.

En una de les seus on podem contemplar part de les obres que formen part d'aquesta retrospectiva, venen punts de llibre:

Errada

Dissabte vaig poder anar al Mnac a una visita guiada de la nova exposició Tinta contra Hitler. Mario Armengol, caricaturista a la Segona Guerra Mundial.

Val molt la pena tot completant-la amb Dibuixos del Museu Nacional. Espurnes de la guerra (1914-1918) De cap de les dues expos hi havia punt de llibre.

A la botiga, però, vaig trobar un de nou que no havia vist, ni tan sols quan van fer l'exposició sobre el seu autor: Eveli Torent. Entre Els Quatre Gats i la maçoneria 

És el que obre aquesta entrada.

Quan busco l'obra per la xarxa, trobo això:

Amb aquest peu: La rambla, c.1903-1906. Weisman & Michel Collection, @Stèphane Pons. Per més que busco al quadre, no trobo la senyora amb l'abric-capa de to vermellós.

Fent una cerca més acurada, trobo l'obra d'on surt el punt: es diu Dama.

Dama , Eveli Torent (1900). Col·lecció Artur Ramon

                                                         

El títol no és la única errada. Bategen al pintor amb el cognom Torrent quan es diu Torent, amb una sola r.