Nadal a Barcelona

Una de les tradicions que més m'agraden del nadal és la Fira de Santa Llúcia.

Perquè avui és Santa Llúcia
dia de l´any gloriós,
pels vols de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejora,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa
i una enramada d´arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.

Ja es podria fer un punt de llibre ben maco igual com es fa per a la fira de rams o pel concurs de roses...

Anar per la fira sentint tanta olor d'herbam i muntanya, veure els somriures dels tions i gaudir de l'art d'alguns artesans i comprar una figura...

Si és fosc, millor, encara em sembla més fascinant.

Potser són tants anys fent-ho que si no trepitjo el pla de la catedral per aquestes dates no em sembla tant que és nadal. I després a veure els pessebres.

El  de la plaça Sant Jaume m'encanta. M'agrada la idea que planteja, els records que em fa evocar, m'identifico amb moltes de les seves caixes i és que d'on surten els pessebres i l'ornamentació nadalenca que conviu amb nosaltres, a la vista uns quants dies l'any? de caixes, caixes que reposen ves a saber on (cada casa és un món) durant onze mesos. 

Recordo l'emoció que sentia de petita quan apareixien les caixes del pessebre i d'elles sorgien les muntanyes de suro, el pont que anava sobre el riu de paper de plata, les figuretes, l'angelet que posava de cantó perquè tenia una mica trencada l'ala, les gallines que eren quasi més grans que la filadora, el palau d'Herodies que amagava els luxes més luxuriosos de tot Orient, els camells dels reis pujant i baixant per cingles impossibles, la fireta, la dona que renta de mans gelades, les garlandes enredades, les boles, algunes esberlades, tants pastors i pastores amb menges boníssimes al sarró,  patges, el nen que és tan petit, tan petit que cada any sembla que s'ha perdut i al final el trobes enmig del ànecs i les oques, el forn de pa, la foguera, el carro de la llenya, casetes, torres i palaus, molsa, suro, pedretes, farigola i romaní, palmeres, atzavares i que no falti la neu, -papa a Betlem neva?, -no, fa un temps semblant a Barcelona, però en el nostre nevarà, porta els polvos de talco. I que no faltin les llumetes que s'havien de comprar cada any noves perquè es fonien i no arribaven al dia de reis (sort de la bombeta grossa de darrera la cova!).

I anar avançant cada dia tres mm els reis els camells i els patges, més no! perquè si no arribaven massa aviat al portal, i quines ganes de canviar els reis asseguts (al camell) pels reis dempeus (el ros) i agenollats (el pelroig i el negre).

I tot barrejat amb olor i gust de carn d'olla, galet i caneló, raïm, cava, torró, anís... Amb so de nadales, simbomba i panderetes... Amb tacte de llana i manteta perquè els nadals, encara que a Barcelona mai no neva ni nevava, eren més freds.

I després de veure la proposta que cada any ens planteja un  artista diferent (escollit per concurs públic per l'Institut de Cultura), m'agrada anar a veure el pessebre tradicional que munta l'Associació de Pessebristes (que són els que més entenen del món mundial a la meva ciutat de pessebres) al pati del Museu Marès. Allà gaudeixo veient fet realitat el muntatge que jo tenia al cap cada any quan muntava el de casa o sino quelcom de molt semblant. Enguany les muntanyes representades són les de Montserrat. l'any passat em sembla que eren els Encantats...

I no sé en veritat com és que m'agraden tant aquestes coses quan sóc atea convençuda i practicant. De tota manera aquestes festes tenen un orígen pagà, la quitxalla romana ja jugava amb els deus lars i amb la barreja de tot hem arribat a on estem i jo com deia el poeta pastisser: m'exalta el nou i m'enamora el vell!

I com cada any, des de fa tres (això ja és tradició?), un punt de llibre-nadala la imatge del qual és un detall fet amb punta al coixí per mi:

El detall

el punt