Bcnegra 2018

Tretze, umm, enguany BCNegra arriba a l’edició número tretze. Algun problema en aquest sentit? Esperem que no, perquè més que un malefici a la vista, el que hi ha són raons de pes per acostar-se a una setmana que torna a convocar els amants del gènere a cavall entre els mesos de gener i febrer.


Paco Camarasa, fins ara ànima de la setmana, cedeix el despatx i la placa a un comissari nou. Però la cita d’enguany manté els objectius amb els quals va néixer: donar veu a uns autors que tornen, fidels, a la seva cita amb els addictes als crims de tinta. Qui s’acosti a BCNegra trobarà una presència destacada d’autors d’arreu del món. Enguany el focus s’amplia. I no només en sentit geogràfic, sinó també pel que fa a gèneres i disciplines. Perquè, a més de la narrativa, el món més negre s’expressa també de maneres que a alguns els poden semblar insòlites: de la poesia al cinema, passant pel còmic i la música.


Buscant apropar-se als barris, les activitats de BCNegra s’estendran a les biblioteques, que acolliran una rica oferta d’activitats, començant per l’exposició dedicada a Jordi Bernet, pare del mític Torpedo. Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo estaran molt presents a BCNegra. I segur que tots dos tindrien molt a dir sobre un dels temes centrals de l’edició d’enguany: les múltiples cares que adopta l’assetjament (de gènere, a la xarxa, a l’escola…). Tindrem moltes ocasions per analitzar aquest fenomen i per veure com, sovint, el gos petit no només borda sinó que també mossega. Perquè, en la literatura negra, de vegades, no és sinó el posicionament del feble, de la víctima, de l’espectador de la injustícia a l’hora d’enfrontar-se als pinxos, als assetjadors, als més forts i poderosos, el que activa el motor narratiu de les històries. Segur que també coneix el tema de l’assetjament el guanyador del Premi Pepe Carvalho d’enguany, un James Ellroy que ha plasmat el món negrocriminal en unes novel·les brillants i a la vegada extremament obscures.

Comença l’any i torna a Barcelona una cita amb la millor literatura de gènere. Amb aquesta perspectiva, qui té por del número tretze? I és que, a BCNegra, el tretze és Ellroy, Winslow, Penny, Piñeiro, Padura, Polito & Thompson, Martín, Sanz, Carlotto, Madrid, Manchette, Fernández, Giménez Bartlett, Silva, Ripley, Llort, Salem, Mallo, Bernet, González-Harbour, Sajalín, Adenle, Luisgé Martin, Plana, Ibáñez, Del Árbol, Barcelo, McCausland, Cadenes, Ravelo, Litmajer, Frontera, Ferrari, Dirty Works, Herralde, Norma, Bcn Noire, Solana, Malvar, Villalonga, Benassar, Méndez, Nel·lo i la Barcelona Big Blues Band, Soto Ivars, Del Valle, Bosch, Varvello, Knox, Flint, Llorente, Niel, Dessaint, Kurkov, Parkes, Celestin, Tomasena, Gomara, Ledesma, Herrero, Paris, Vila-Sanjuán, Vázquez Sallés, Rey, Pastor, Tyras, Bárbulo, Mercero, Padilla, Valle, Pellejero, Álvarez, Oliver, Vallbona, Moreno, Virallonga, Subirana, Arcediano, Amils i Paco Camarasa.

Carlos Zanón, comissari de BCNegra

Cartell


NATALIA ZARATIEGUI, CREADORA DE LA IMATGE DE BCNEGRA 2018


Sortir dels tòpics i anar més enllà de la figura del detectiu amb gavardina i la noia maca. Es tractava de renovar la imatge de BCNegra i, per tant, hem deixat enrere la imatge negra i groga fins ara tan associada al festival. També la presència femenina s’ha fet més evident. I és que la dona havia d’estar present d’una manera activa en la imatge de BCNegra 2018, valorant tant la feina de les autores com el pes dels personatges femenins en les pàgines de la novel·la negrocriminal. El cartell inclou, igualment, la idea de l’assetjament, tema clau en aquesta edició. A partir d’aquests elements va néixer la imatge d’una ciutat angulosa, incòmoda, ambientada en el cinema expressionista. En aquest paisatge habiten escriptors i personatges actuals i clàssics, entre els quals hi ha alguns autors presents al festival. L’assetjament estaria representat per aquesta mateixa ciutat, plena d’arestes i d’angles impossibles, però també per uns ulls que ens vigilen i per diverses ombres, en forma de mans o de personatges amenaçadors.
Natalia Zaratiegui és una artista llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Va estudiar a l’Escola Massana i l’any 2016 va fundar a Barcelona la Galeria Cromo, dedicada al dibuix i la il·lustració.

Els punts

dos personatges, a les biblioteques

dos escriptors, a les llibreries

I si consulteu el programa i les activitats paral.leles veureu que hi ha per a tots els gustos: Música, cinema, teatre, exposicions, rutes literàries, taules rodones, debats, clubs de lectura, tallers... no t'ho pots acabar. Ah! i una festa canalla a la Damm.

Evidentment les llibreries aprofiten el moment i la majoria tenen el el seu raconet "negre" i hi ha, com no, un munt de novetats editorials, jo ja n'he pillat algun:

Falta molt poc!

Per acabar el punt de la rifa de març. I ara ve el moment del dubte, mai sé si fer-lo amb serrell o sense. Llençaré una moneda.

I per començar la bcnegra.

Algunes llibreries com La Central d'Elisabets, Santos Ochoa, Barataria, Nollegiu i Fnac.

A les biblioteques els ha agafat una mica enfeinats, algunes, en tenir l'expo del velocirepte, han trobat forçat el preparar un racó negre. 

Aquesta setmana he passat per nou biblioteques,de diferents districtes (Dreta de l'Eixample, Sant Martí, Sants,Nou Barris i Gràcia) i les respostes han sigut:

-No ens han enviat

-Només ens han enviat postals

-Es van acabar el cap de setmana passat

-només teniem punts, però s'han acabat

-s'han acabat, van portar molt poquets

-en tenim però fins la setmana vinent no els donem

I a tres biblioteques tenien punts i postals, però a cap els tres models de postals i els dos de punts alhora.

L'equip més simpàtic el de Vilapicina i Torre Llobeta, em van dir que podem anar a buscar punts de la bcnegra,que serem ben rebuts, que en tenen fins que s'exhaureixin les existències. Que aquest cop les existències són mínimes i que no tenen encara les postals.

Semilla para el cambio

A la llibreria Altaïr he comprat aquest punt de llibre de roba.

M'ha cridat l'atenció pels colors. Després he vist que és un dels productes que l'ong Semilla para el cambio produeix  per a ajudar a millorar les condicions de vida de famílies desfavorides a Varanasi, a la Índia.

Tenen una botiga virtual, es diu Regalos Solidarios.

Nazario

Cuando llegó a Barcelona, Nazario, empezó a trabajar de maestro, en el Ciudad Condal de Vallbona, un barrio imposible en la periferia de Barcelona. Mi primera escuela fue en Torre Baró, al ladito de Vallbona. Me puedo imaginar cómo se sintió Nazario, recién llegado a la metropoli, cargadito de ansias de libertad, yendo a fichar cada día a la escuela. Duró poco. Por suerte se dedicó por completo a dibujar y a pasárselo bien. Tenía buenos amigos.

 La verdad es que no parábamos de entrar y salir, de ir a los sitios, siempre había fiesta. Había fiestas en las casas de la gente y aquí en la Plaza Real siempre nos reuníamos. El fin de semana estábamos como veinte en una mesa hasta que empezó el turismo y empezaron a subir los precios. Porque claro, antes te tomabas tres o cuatro cervezas tranquilamente y no era muy caro, pero hoy en día te tomas una cerveza y ya está, tienes el presupuesto desequilibrado. Bueno, después en los 80 vino la moda del bar Kike. El bar Kike es un bar mítico donde el Paca de Tomate, que también era un personaje muy célebre, estaba muy loco. Hacía transformismo muy diferente de lo que hacía la gente, no era un transformismo serio, era un poco paródico. Se tiraba por los suelos, cogía una fregona, atacaba a la gente y era algo como muy espectacular y sobre todo muy marginal. No eran los números típicos de la Mariline, ni de la Edit Piaf, nada de esto. En este el bar Kike, que estaba al lado, en la calle Raurich, nos reuníamos todos los amigos, hacíamos mucha performance en el bar, llenábamos las paredes con pintura. También íbamos con Camilo al bar Venus donde nos invitaban a copas y nos emborrachábamos. (Nazario)

Yo también había ido al Kike. Tengo una anécdota de esa época. Un día estando en la barra del Kike entró un grupo de personas, una de ellas me llamo la atención porque su cara me sonaba... había sido mi profesor de francés cuando hacía BUP en las monjas. Le dije: eres V. verdad?, sí , contestó, de qué nos concemos?. A mi me pareció que se lo decia flojito... Aún así pilló un sonrojo descomunal y mirando a sus acompañantes dijo: en este mundo sólo me ha faltado subirme en un globo! No le hizo mucha gracia.

Nazario me ha gustado siempre, como dibujante, como pintor... y además es la memoria andante del undergrund barcelonés. Debe tener un archivo que ni el de las indias!, el video de la Tomate lo colgó él en youtube. Ha escrito varios libros en plan memorias, pero no son sólo memoria personal, también refleja  la colectiva de los años locos pre-sida.

También sacó un libro, Plaza Real Safari, que es muy tierno y costumbrista. Con unos dibujos preciosos. 

A parte de Anarcoma y sus amigas, Nazario publicó historias antológicas en el víbora, recuerdo sobretodo Salomé i Turandot. Fabulosamente apoteósicas. Si entráis en su blog podréis disfrutar de otras aventuras. No os perdais la caperucita roja. He oído comentar a Nazario y a Miguel Gallardo más de una vez que las animaladas que se llegaron a hacer en aquella época super free, hoy en día, serían  políticamente incorrectas de la cabeza a los pies, seríen perseguidas, denostadas, censuradas... durante un tiempo nos sentimos libres!

Una anécdota:

En 1976, Nazario ilustra la portada y contraportada del número dedicado a Lou Reed & The Velvet Underground de la revista ROCK COMIX.

Tres años más tarde, en 1979 Lou Reed manda plagiar la ilustración para la portada y contraportada del disco “Take no prisoners” sin consentimiento del autor ni ningún tipo de reconocimiento.

Décadas después y después de varios juicios, se consigue reconocer la autoría de Nazario de la ilustración y se le indemniza con 4 millones de pesetas. Nazario comenta sobre el caso que “si Lou lo hubiera pedido, seguramente se lo habríamos cedido, por el punto de asociarnos con un disco suyo. Nos molestó su prepotencia“.Blog

Muchas gracias guapa por ayudarme a completar mi colección.

Cyrano

He anat a veure el Cyrano.

Sala: Teatre Borràs
Dirección: Pau Miró
Actores: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat y Àlex Batllori
Idioma: Catalán
Duración: 1 h 50 min

(De la fitxa del grup Balañá)

Vaig plorar i tot. No em cansaré mai de dir com és de genial en Lluís Homar, de sempre ha tingut la dicció impecable, la naturalitat a l'escena, és un animal de teatre absolut. I m'he tret una espina. Fa trenta anys la vaig veure , l'interpretava en Flotats, també em va agradar l'obra, és clar, és difícil que no t'agradi el Cyrano de Bergerac d'Edmond Rostand, però encara em patina a les orelles la cantarella d'en Flotats, l'arrossegament de sons... no m'agrada. Ho sento.

Aquest Cyrano a més fa una aposta per treure-li qualsevol etiqueta de cursi o queco. És fàcil caure en aquest parany amb una obra neoromàntica, escrita en versos alexandrins i que aparentment té l'amor impossible com a leitmotiv.

L'acceptació d'un mateix i la victòria de la intel.ligència i l'enginy sobre la fàtua bellesa reforcen aquesta posta en escena. La fragilitat dels sentiments plana durant les quasi dues hores de duració. Les dues hores passen volant i en alguns moments se sent la veu de Sílvia Pérez Cruz arrodonint les emocions que ens atenallen en el moment.

Velocirepte 18, gener

Intentaré anar pillant els punts  del velocirepte de cada mes.

 No hi participo, tinc massa lectures pendents pero la selecció que Biblioteques de Barcelona ha fet per aquest tema de gener té molt bona pinta. Tant la d' infantil com la d'adults.

punt de llibre de la propera rifa amb puntes al coixí

Vaig avançant, poc a poc però constant: