ODI

Odi, enveja, ignorància, supèrbia. Massa pecats capitals.

Vaig ser de la primera fornada de mestres que vam sortir de l'Escola de Magisteri amb el títol de mestra de català.

M'omplia d'orgull. Jo que havia tingut una escolaritat, sobretot la primaria, en la "lengua del imperio". 

No m'extendré en els detalls d'aquella escola somorta, pobre d'esperit i gris (fins i tot l'uniforme que portavem  a les monges era d'aquest color), només una anècdota:

Arribo amb quatre anys a l'escola, les monges criden a ma mare al cap de uns dies per dir-li que no saben que fer amb mí perquè sóc molt desobedient, quan em cridem no responc, quan em diuen de fer quelcom no ho faig... ma mare respon que li estranya molt que sóc una nena molt dòcil, a casa sóc obedient. Val a dir que ma mare va néixer a Melilla, encara no parla català, però podria, que quan vaig néixer jo, i perquè li agradava també, va accedir a posar-me Roser de nom, era la patrona del poble de la meva àvia paterna, La Pobla de Lillet. En aquestes que ma mare, sospitant alguna cosa, pregunta  a la monja que com em criden, -"Rosario, por su nombre". "Ah, mire es que se llama Roser, lo de Rosario es porque no dejan poner el nombre en catalán en los papeles", contesta la meva mare. -"ESE NOMBRE NO ES CRISTIANO!", va ser la resposta. La solució al problema va ser d'article 155, vaig ser la Olmo tota l'escolaritat. Trist, molt trist.

Malgrat tot vam sobreviure, vam tenir la gran sort d'anar a unes escoles tan pobres d'esperit, tan grises, tan superbes i tan ineficaces que no van aconseguir cap dels seus objectius: moltes de nosaltres varem sortir d'allà anticlericals i atees, catalanes, crítiques, reivindicatives...tot gràcies a la seva ineptitut per dur a terme els objectius que es marcaven: només aplicant el 155 i tenint com a eina principal la represió.

I estic certa que la nostra supervivència va ser gràcies a un entorn social i familiar que ens va donar allò que no ens donava l'escola: valors, cultura, amplitud de mires, estima pel país. Els nens i nenes de la meva edat anàvem, quan acabava l'escola, al cau, al centre excursionista, a fer pastorets, a aprendre anglès, francès, a fer esport, a museus, cinemes, teatres, associacions diverses... que ens van donar tot allò que l'escola no ens donava. Val a dir que jo no ho vaig passar malament anant a l'escola, anava a passar-m´ho bé a l'hora de pati, a xerrar amb les amigues, a canviar cromos, a fer plans pel cap de setmana o per l'hora de la sortida...Ah! i també llegiem el Tintin en català, (gràcies editorial juventut!). Els nens i nenes varem sobreviure a aquella realitat escolar creant-nos un món paral.lel de relacions i interessos que poc tenien a veure amb el que feiem.
Sort que no m'extendria! El cert és que l'escola que jo he tingut la sort de conéixer com a mestre poc tenia a veure amb la de la meva infància.
Una escola pública, arrelada al territori, democràtica, amb l'utòpic ideal de canviar el món per fer-lo millor amb uns valors ferms i compartits per la comunitat educativa.
Aquesta escola, per dir-ho ras i curt, que no me la toquin.
Ara Societat Civil Catalana penja això a la seva web, suposo que no són conscients del mal que li fan als seus fills i filles, aquells alumnes que no són capaços de mirar-te als ulls perquè saben que els valors de casa seva no són els mateixos que els de l'escola que el que li diuen els seus pares entra en conflicte amb el que es viu a l'aula, que són conscients de que no s´hi val ser un espieta, un traidor o un xivato, que les disputes s'han d'arreglar amb diàleg i podent dir tothom el que sent o vol, sempre dintre del marc del respecte i la dignitat.
Aquestes persones... pensen? No pensen, són com les monges de la meva infància, envejoses, superbes, ignorants. Elles sí que promouen l'odi i, ignorants com són, no saben que pretenen enfrontar-se a una escola que té el cul pelat en la lluita, que va ser pionera en convertir l'escuela nacional en l'escola pública, amb una tradició associacionista envejable i amb una tradició pedagògica inqüestionable.
Ja us dic des d'aquí que no es sortiran amb la seva.