Maria

M Mercè Carballo Molero 3/9/1928-19/6/2018

No tenim por de la mort, el que realment temem és que després d'ella ningú noti la nostra absència.

 T.S.Eliot

I això no passarà Maria, la teva absència, massa llargament anunciada es notarà.

La notarem quan ens vestim i no portem la roba ben planxada, quan no ens fa joc el cinturó amb les sabates, quan li posarem massa vinagre a l'amanida, quan anirem a veure una exposició de pintura abstracta on recordarem que a tu tot el que no era figuratiu et semblaven guirigatxos, quan sentirem una havanera, quan veurem un ball dels d'abans -amb orquestra, taules, cadires i parelles a la pista -, quan veurem un fulard de color verd, quan anirem mal pentinats i semblarem "chozomúas", quan menjarem peix fregit o pa amb tomàquet i pernil, quan tindrem pesantor a l'estómac, quan mirarem una pel.licula de por, de molta por i sang i fetge, quan passarem pel carrer Salmerón o per la plaça Castellana, quan anirem a Blanes o Sant Feliu, quan recollirem caramels a Sant Medir, quan veurem passar un cotxe de bombers, quan en un forn hi hagi "perrunas" o en una cansaladeria patatera, quan albirem un retall maco a l'aparador de Ribes i Casals...la llista és molt llarga, Maria. No t'oblidarem.

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desitjos, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. 

 Lletra a Dolors /Miquel Martí i Pol