dilluns, 19 de novembre de 2018

Júlia Peraire



«Jo me dic Ramon». I ella va riure tot tirant el cap enrere:«Ja ho sé. Tothom el coneix, a Barcelona. És el pintor».«Aquesta noia ha de ser la meva nova model. Serà la meva model», va pensar ell. Es van acomiadar somrient,i ella es va posar al darrere de la taula, perquè de cop hi havia cua. Però l’endemà ell hi va tornar. I l’altre.





El fragment que encapçala l'entrada és de Roger Bastida que va novel·lar la relació entre Júlia Peraire i el pintor modernista.




Júlia Peraire va ser la dona de Ramon Casas. Va començar fent de model pel pintor i hi van acabar convivint. Es van casar quan la mare i la germana de Casas van morir després de quasi vint anys de la seva primera trobada.
Si voleu conèixer la biografia de la Júlia, cliqueu aquí.
Dels magnífics punts de llibre que ha editat la galeria Gothsland, tres són retrats de la Júlia:

                                                      
           





Júlia pintora , 1907



Júlia amb vestit blanc, 1909





Júlia amb capell i parasol, 1912


Si vols veure quadres de l'exposició que es va fer al Cercle del Liceu,en el 150 aniversari de Casas, clica aquí 
És magnífic comprovar la omnipresència de la Júnia Victòria (el seu nom real) en l 'obra d'un dels pintors més grans del modernisme català, malgrat el burgesos xafarders i roïns, el vet de la família, la gelosia d'amics i coneguts... ella segueix mirant-nos des dels llenços i cartells amb aquesta mirada tan enigmàtica, malencònica, de despit, sensualitat, geni, orgull?
L’historiador de l’art Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990) ha novel·lat la relació entre Ramon Casas i Júlia Peraire, el gran amor del pintor, que va conèixer el 1905 i que va ser la seva parella i musa fins a la seva mort el 1932.
L’historiador de l’art Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990) ha novel·lat la relació entre Ramon Casas i Júlia Peraire, el gran amor del pintor, que va conèixer el 1905 i que va ser la seva parella i musa fins a la seva mort el 1932. La mirada de la sargantana (Columna) és el primer llibre d’aquest jove autor –actualment estudiant de filologia anglesa com a segona carrera–, que ha decidit narrar literàriament una història d’amor que va haver de superar molts obstacles a causa dels prejudicis socials de l’època de principis del segle XX. Júlia era un noia molt jove, venedora de loteria, quan va conèixer un Casas fregant la quarantena, burgès i artista totalment consagrat. “Ningú acceptava aquesta relació, ni per part de la família de Casas, que creien que Júlia només buscava els diners del pintor, ni per part de la família d’ella, molt humil, que tampoc veien de bon ull la relació”, explica Bastida.
Casas i Peraire van viure junts com a parella durant molts anys, però no es van casar fins al 1922. A la novel·la aquesta espera tan gran és per la incomprensió familiar, sobretot per part de la família de Casas. “No es van casar fins que la germana de Casas, Montserrat, va morir. No sabem si es van casar per aquesta raó, però el cas és que coincideixen les dates”, diu l’autor.
Bastida reconeix que el llibre és una reivindicació de Júlia, que fins fa poc temps, en la historiografia oficial sobre Casas, se la tractava despectivament, “com una perduda” o simplement només “es passava de puntetes per ella” i se l’anomenava com una model més, sense explicar que va ser el gran amor i musa de l’artista. Sortosament, en els darrers anys, s’ha fet justícia amb Júlia, sobretot amb exposicions com ara Júlia, el desig, que va tenir lloc l’any passat al Cercle del Liceu.
Bastida, que no descarta continuar escrivint ficció, té especial interès en el modernisme i el noucentisme, però en lloc de decantar-se per fer un assaig –“ja n’hi ha de nombrosos”– va preferir escriure sobre l’època però des de la ficció. Això sí, l’ambient artístic de l’època queda ben reflectit i hi apareixen personatges secundaris com són Rusiñol, Utrillo o el mecenes Charles Deering.
La novel·la té una especial cura pels detalls de la roba, la decoració i l’ambientació. Bastida diu que aquesta és una influència dels escriptors que admira més: “Tots som fills d’allò que hem llegit, i sense voler-me comparar en el resultat, és veritat que el llibre té alguna cosa d’univers rodoredià en això dels detalls. També era molt ric en descripcions Terenci Moix. D’Espriu, admiro el gust per l’adjectivació.”
L’historiador de l’art Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990) ha novel·lat la relació entre Ramon Casas i Júlia Peraire, el gran amor del pintor, que va conèixer el 1905 i que va ser la seva parella i musa fins a la seva mort el 1932. La mirada de la sargantana (Columna) és el primer llibre d’aquest jove autor –actualment estudiant de filologia anglesa com a segona carrera–, que ha decidit narrar literàriament una història d’amor que va haver de superar molts obstacles a causa dels prejudicis socials de l’època de principis del segle XX. Júlia era un noia molt jove, venedora de loteria, quan va conèixer un Casas fregant la quarantena, burgès i artista totalment consagrat. “Ningú acceptava aquesta relació, ni per part de la família de Casas, que creien que Júlia només buscava els diners del pintor, ni per part de la família d’ella, molt humil, que tampoc veien de bon ull la relació”, explica Bastida.
Casas i Peraire van viure junts com a parella durant molts anys, però no es van casar fins al 1922. A la novel·la aquesta espera tan gran és per la incomprensió familiar, sobretot per part de la família de Casas. “No es van casar fins que la germana de Casas, Montserrat, va morir. No sabem si es van casar per aquesta raó, però el cas és que coincideixen les dates”, diu l’autor.
Bastida reconeix que el llibre és una reivindicació de Júlia, que fins fa poc temps, en la historiografia oficial sobre Casas, se la tractava despectivament, “com una perduda” o simplement només “es passava de puntetes per ella” i se l’anomenava com una model més, sense explicar que va ser el gran amor i musa de l’artista. Sortosament, en els darrers anys, s’ha fet justícia amb Júlia, sobretot amb exposicions com ara Júlia, el desig, que va tenir lloc l’any passat al Cercle del Liceu.
Bastida, que no descarta continuar escrivint ficció, té especial interès en el modernisme i el noucentisme, però en lloc de decantar-se per fer un assaig –“ja n’hi ha de nombrosos”– va preferir escriure sobre l’època però des de la ficció. Això sí, l’ambient artístic de l’època queda ben reflectit i hi apareixen personatges secundaris com són Rusiñol, Utrillo o el mecenes Charles Deering.
La novel·la té una especial cura pels detalls de la roba, la decoració i l’ambientació. Bastida diu que aquesta és una influència dels escriptors que admira més: “Tots som fills d’allò que hem llegit, i sense voler-me comparar en el resultat, és veritat que el llibre té alguna cosa d’univers rodoredià en això dels detalls. També era molt ric en descripcions Terenci Moix. D’Espriu, admiro el gust per l’adjectivació.”

2 comentaris:

  1. ¡Me encantan! A mí me han regalado estos días uno en el que la modelo también es Júlia.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  2. Em vaig perdre la expo quan la van fer, però al cap de poc vaig poder entrar al Cercle amb l'Open House i vaig poder veure algunes obres :)

    ResponElimina