betevé

A banda de la fal.lera col.leccionista per aconseguir en pocs dies tots els punts que betevé ha editat amb motiu de la Diada de Sant Jordi, aquesta edició de punts m'ha desvetllat diferents records i emocions.

Recordo quan tenia 20 anys (ufff si n'ha plogut!), que la bibliografia que teniem a l'abast, aquells que voliem aprofundir en el tema Barcelona, eren bàsicament quatre fonts: Barcelona, pam a pam d'Alexandre Cirici (1971), Tots els barris de Barcelona de Josep Maria Huertas Claveria  i Jaume Fabre (1976), Històries i llegendes de Barcelona de Joan Amades (1984) i les diferents cròniques d'en Lluís Permanyer.

Mitjançant la literatura també obteniem diferents visions  de les múltiples vivències de la ciutat: Juan Marsé, Manolo Vázquez Montalbán, Montserrat Roig i un llarg etcètera de creadors


“Jo vaig néixer a la dreta de l’Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat. Avui agonitzen i creixen raquítics, esgrogueïts. Alguns ja són morts. Pels celoberts s’alçaven les olors de totes les cuines – col bullida, peix fregit, brou a l’hivern… em vaig acostumar a les espieres modernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les baranes. Tota la Barcelona modernista en va plena, de dracs. També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels balcons. En Josep Pla els detestava. “Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d’espines, o us furguen en la boca de l’estómac amb una persistencia maligna”. A mi m’agradava contemplar-los –ben aviat em vaig acostumar, a l’Eixample, a mirar cap amunt, i pensava que l’originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altres més enllà del balcó. Darrere de cada porticó hi havia una història per a narrar. Una història per a narrar des de la galeria estant, quan entrava la llum tamisada d’un capvespre de potsguerra. Veig a l’àvia asseguda a la galeria en una butaca de vímet. Llegeix històries de reines destronades o decapitades tot movent els llavis. (…) Recloses a la part del darrere d’uns pisos immensos, les senyores de l’Eixample idearen com sentir-s’hi bé."
(ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida.Edicions62,1991,pàg.159-160.)

I les emocions

He volgut posar aquesta fotografia on se'm veu de petita al zoo de Barcelona, qui m'acompanya és mon pare; deu ser la primavera del 63.

No l'he escollida a l'atzar, si avui en dia puc dir que estimo Barcelona, la meva ciutat, és gràcies a ell. El meu pare em va ensenyar els noms dels carrers de l'Eixample de mar a muntanya i de Besòs a Llobregat. M'explicava que a Barcelona no et pots perdre, que quasi sempre ,sinó ets dalt d'un dels seus turons, els peus et duen cap al mar, que molts barris feia quatre dies eren pobles, que el Palau Nacional i el Tibidabo són els millors llocs per veure-hi tota Barcelona, que la ciutat sempre ha estat més moderna i culta gràcies al mar i a la proximitat de França i Italia, que aquí els botiguers saben vendre, que els aparadors són més macos, que els romans ja hi vivien i que això es pot veure en el subsol d'un petit museu del gòtic, que els museus i les biblioteques s' han de sovintejar, que per això els han inventat, igual que el vermut i el tortell de cabell d'àngel dels diumenges.

El meu pare no tenia cotxe. No li agradava. Li agradava caminar,anar amb tramvia, metro, autobús i taxi. Es coneixia tots els racons i raconets de la seva estimada ciutat. Recordo dissabtes i diumenges anant en metro o autobús a Santa Coloma, a Sant Ildefonso, a Maria Cristina, a la Bordeta.. perquè havien inaugurat una parada de metro, una placeta o un monument i que s'ha de conèixer tot, perquè Barcelona és molt gran i no para de créixer i arribarà un dia que s'omplirà de gent de tots els colors i races, perquè Barcelona és bonica i acollidora i hi tenim el mar que durant segles ha unit a totes les cultures del Mediterrani...

Els meu pare que va néixer el dia de sant Pere del 29, l'any de l'exposició de Montjuic, ens va deixar massa aviat, l'any 83. No va saber que vàrem fer les olimpíades, que amb internet et pots conectar al món des del teu petit mòbil, que hi ha llibreries senceres dedicades a la ciutat i als seus artistes; que fins i tot en Woody Allen la va escollir com a plató d'una de les seves pel.lícules, que ara tindria cinc nets, que la seva filla petita va estudiar medicina a Sant Pau( on ell hi va morir)...Però, si avui en dia en Pere Olmo Traveria visqués, penso que estaria molt orgullós de la seva dona, de les seves filles, del seu gendre, dels seus nets i de la seva ciutat.

Aquesta entrada te la dedico, papa. 

I ara el punts.
M'han agradat. 
Si us heu fixat, el punt de vista sembla ser sempre el de la persona que va a peu per la ciutat. No és la mirada absorbidora del turista sinó que és un esguard natural i tranquil, de peu pla, màxim d'aquell que alça una mica el cap per guaitar una finestra oberta d' on surt una música un xic alta, o el que mira un graffiti vist cinquanta cops i que no sap perquè avui el mira enlloc de veure'l.
En aquests punts no hi ha postureo, ni ciutat fashion, ni menús amb paelles a deu euros.
A les imatges surten persones, animals, edificis, cases, parcs, places, avingudes, facanes, carrers, portals, pujades, baixades, finestres, balcons, mar i muntanya. 
Hi ha de tot, antic i modern; acabat d'estrenar i degradat; bonic i lleig; excepcional i vulgar; alegre i trist; acollidor i inhòspit...
I les persones, que sembla que no hi siguin, fan de tot, van a la universitat, aparquen el cotxe, van en bicicleta, acompanyen els fills a l'escola, passegen, corren, descansen, llegeixen, reparteixen butà, guaiten per la finestra, arriben a la feina, acompanyen l'avi al CAP, practiquen skate, fan esport, treuen el gos a passejar, consulten el mòbil. No hi ha ningú assegut a cap bar!
Són setanta-tres punts de llibre, setanta-tres encerts, setanta-tres mirades que conviden a veure, mirar i viure-hi.

He escollit un punt de cada districte:

CIUTAT VELLA-EIXAMPLE

SANTS -MONTJUIC I LES CORTS

SARRIÀ-SANT GERVASI I GRÀCIA

HORTA-GUINARDÓ I NOU BARRIS

SANT ANDREU-SANT MARTÍ

Avui m he assabentat de qui són el pares de les criatures: 

-Fotos: Leo García Méndez

- Disseny: Clarens Val