dissabte, 23 de desembre de 2017

Adolf Loos





M'ha sorprès molt l'exposició que ha fet el Museu del Disseny de Barcelona sobre aquest arquitecte vienès de principis del segle passat  .

Els adjectius són múltiples: fantàstica, brutal, didàctica, extraordinària, colossal, fenomenal, formidable, genial, magnífica, sensacional, tremenda...
Cal dir que l'edifici del DHUB té a la planta baixa un extens espai expositiu, una cosa és tenir-lo i altra saber-ho aprofitar. I l'ha sabut aprofitar molt bé.
Es pot circular amb facilitat en els sis espais en els quals està dividida. I els objectes exposats estan contextualitzats d'una forma molt intuitiva. Si es vol aprofundir hi ha suficient informació visual, escrita i audiovisual com per passar-hi molt de temps.










 A la darrera part trobem projectes mai duts a terme però que resumeixen d'alguna  forma la seva visió de l'arquitectura i els seus interiors:





Adolf Loos reivindica l’ofici en l’arquitecte i la tradició constructiva, ja que considera que no cal inventar res sinó només construir segons la tradició i les millores tècniques de cada època: “L’arquitecte és un paleta que sap llatí”, afirma. D’aquí l’ús de la columna dòrica o de la piràmide com a base constructiva. A ulls de la postmodernitat és un referent el projecte de seu per a The Chicago Tribune, un edifici amb forma de columna dòrica revestit de granit negre sobre un pedestal cúbic que, il·luminat, sembla un llum.


“Només hi ha una petita part de l’arquitectura que pertanyi a l’art: el monument funerari i el monument commemoratiu. Tota la resta, el que serveix per a un fi, ha de quedar exclòs del regne de l’art.”
Adolf Loos
(Del web del MDB)

Finalment, trobo molt encertat l'espai dels petits:








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada