diumenge, 7 de gener de 2018

Rosa


Fa dos anys que no ets aquí Rosa, vas morir sola a casa, d'un atac de cor. El dia de reis. Els teus amics no t'oblidem. Tantes vegades penso, això que em passa ja m´ho deia la Rosa! també tenies fatiga crònica i fibromiàlgia.

Tantes vegades penso ostres! que malament ho passaria la Rosa amb l'u d'octubre, amb el procés, amb els empresonaments, el 155, la manca le llibertats,la violència i l'assetjament masclista, els refugiats, amb el tema que ens preocupava darrerament  i amb tantes coses que només tu i jo sabem.
Malgrat passar-ho malament, aportaries la teva visió optimista i segur que al final riuríem. Riuríem per no plorar, del vaixell, dels piolins, de les urnes a Elna, de la tonta de la Soraya, de la pija de l'Arrimadas, del duque empalmado, del rei de bastos, dels desgraciats i desgraciades que s'entesten a fer-nos la vida impossible però que no poden de cap manera impedir que ens en fotem d'ells i elles.

I parlaríem de llibres que no podem llegir perquè ens manca concentració o ens fan mal els braços i les mans de sostenir-los, dels que sí que en gaudim. Dels viatges que faríem, les obres de teatre, les exposicions, els museus  i les pel·lícules que veuríem, les caminades... la malaltia tampoc ens pot impedir imaginar!

Hi havia hagut dies de festa que els havies passat sola i no volies venir a casa, se't feia molt feixuc veure les famílies reunides al voltant d'una taula quan tu estaves tan mancada d'aquest afecte. 
A casa nostra, el nadal no acabava el dia de reis perquè encara quedava el dinar amb la Rosa, llavors sí acceptaves la invitació perquè no era un dia assenyalat.

Et trobem a faltar tots, en Lluís, els nens a qui tan estimaves, jo.
Saps que en Pere vol acabar magisteri només perquè t'ho va prometre a tu, Rosa?
El que no saps és que en Lluís, el petit, també té fatiga crònica. T'imagines el que li espera? Perquè com sempre, i pitjor que mai, la investigació continua essent una rara avis al nostre país.

En Sergi, en Santi i en Carles també han anat al cementiri de Prats de Rei, el teu poble. L'any passat també vam ser-hi.
Et recordem, Rosa, amb molta estima.




El 2 de gener de 2016, al teu facebok t'acomiadaves de la Natalie Cole amb un video de youtube. El mateix que he penjat al principi de l'entrada.
El 3 de gener  vas penjar aquesta imatge que no oblido:



El teu optimisme natural, et veig somriure i sento la teva rialla quan ho penjaves. Clar que sí. Endevant. I saps una cosa? aquest llaç seria de color groc, segur.

Sempre t'havia dit que no tenia temps per blogs, que no m'entenia amb el fb i guaita! tinc un blog on parlo de punts de llibre i una miqueta de puntes al coixí. Avui penjaré uns pocs dels que ens vas portar, sempre te'n recordaves de nosaltres quan viatjaves, també nosaltres sentíem la teva estima.






No et puc dir res més Rosa, estic plorant com una Magdalena i quasi ni veig el teclat, però tots ho sabem i tu també. Va ser molt injust. Vas marxar massa aviat.

L'any vinent tornarem a Prats de Rei. Després de reis.


2 comentaris:

  1. Aunque es una entrada muy íntima y entrañable, escribo ...No voy a decirte nada que no sea de punts de llibre...Muy bonitos y especiales, al igual que lo que les precede.
    Bicos
    Luisa

    ResponElimina
  2. Estuve dudando, es algo muy íntimo, los sentimientos hacia las personas que ya no estan entre nosotros. Pero ella me había animado tantas veces a hacer un blog que pensé que de otras amigas muestro los marcapáginas por qué no los de ella. Además tenía muy buen gusto en escogerlos. A la vista está.

    ResponElimina