dimarts, 16 de gener de 2018

bcnegra 2005/2009


Avui es presenta a la premsa la BCNegra 2018.

Començo una entrega que fa una mica de memòria d'aquest esdeveniment que ja s'ha convertit en tradició.
Presentaré part del material en paper que guardo. Són els punts de llibre, postals i invitacions que tinc, no vol dir pas que no n'hi hagi més. A banda també hi ha altres gadgets: lupa, llibretes amb la portada de llibres del gènere, xapes, llàpis, bosses, els programes, material imprès de petites exposicions que es fan sempre relacionades amb el tema (sobretot de la biblioteca Jaume Fuster i de l'Arús), el recull que biblioteques de Barcelona realitza per l'esdeveniment...


Encara guardo la revista Gimlet, dirigida per MVM, van sortir catorze números i un còmic, Sam Balluga, del qual era guionista l'Andreu Martín, la il.lustració de Mariel. Eren les primeries dels vuitanta

Estábamos sentados en un rincón de Bar Victor bebiendo gimlets.
"El verdadero gimlet ―dijo―, está hecho mitad gin y mitad de jugo de lima de Rose y nada más. Deja chiquito al martini."

(Philip Marlowe, en El largo adiós de Raymond Chandler).







Quan encara vivia el meu pare recordo un estiu que em va veure agafar un llibre dels que hi havia per casa per llegir, suposo que deuria ser un best seller dels de l'època (del Círculo de Lectores, segur) i em va dir deixa això: "si vols passar el rato fes-ho amb un llibre que valgui la pena". Em va donar El halcón maltés, de Dashiell Hammet.
Li va seguir El sueño eterno, de Raymond Chandler y El Topo de John Le Carré. Li vaig agafar el gustet. El meu pare deia que les novel.les de polis i lladres són les que expliquen com funciona el món. Em vaig empatxar amb totes les Agathas Christies que hi havia a casa i també vaig començar a llegir pulp , és a dir novel.les de duro,de les editorials Bruguera, Toray i Molino. Sembla que senti ma mare dient "cuando venga el hombre del circulo de lectores le voy a decir que nos borre, hala, todos leyendo, cómo si no hubiera nada que hacer...". Ma mare no és, ni ha sigut, una bona lectora, quasi bé no va poder anar a l'escola. Per a què no es queixés, mon pare li comprava llibres de cuina, amb moltes fotos. Aquí sí que perdia l'oremus, el més bo del cas és que posava en pràctica les receptes doncs sempre ha sigut, i és, molt bona cuinera. I a casa continuaven entrant llibres  d'amagatotis. Si només haguessin entrat els del Círculo!
Quina facilitat que tinc per anar-me'n del tema. Però aquesta va ser la meva primera relació amb  la novel.la policíaca.
Després vaig estar molt anys que només llegia els llibres de MVM, les Aventures de Didio Falco de Linsay Davis i l'abecedari criminal de la Sue Grafton.
El meu marit que és molt amant de la novel.la negra em va  
reintroduir el cuquet amb el suec Mankel, amb la venèciana adoptada Donna Leon  i els mediterranis Camilleri i Márkaris. Va prou!





Algunos momentros clave de BCNegra


La prehistoria. En enero del 2005 se celebraba el encuentro de escritores europeos de novela negra que formaba parte del Any del Llibre i la Lectura. La muerte de Vázquez Montalbán lo convirtió en un homenaje, al que no se pudo sumar por motivos de salud Andrea Camilleri, padre del comisario Salvo Montalbano. Camilleri envió un texto que pasó a ser antológico. "La amistad siciliana es un arte difícil, hecha más de silencios que de palabras, que se complace en saber que el amigo se encuentra a tu lado, sabe darte una cosa antes que tu la pidas. Está hecha de pausas, de miradas impalpables, de chispas en el fondo de los ojos".El primer lleno. BCNegra empezó con mesas redondas en la planta cuarta de la Virreina. Pronto esa sala quedó pequeña. Se pasó a la Capella de la calle Hospital, y de allí al Conservatori del Liceu (¡con calefacción!) y a pasar de seis a diez días. El primer lleno que indicó que aquello se iba de las manos, con gente en la calle sin poder entrar al Teatre Romea, llegó con la conferencia del sueco Henning Mankell, en lel 2007. 





La imagen preferida del comisario. En el 2014 se consiguió por fin traer a Camilleri a Barcelona. Dijo que ya no viajaba, pero que si alguna vez volvía a hacerlo sería a Barcelona. No confirmó su visita hasta un mes antes. Ese año Camarasa jugó con fuego, pero de ese día quedó una de sus fotografías preferidas, del fotógrafo de El Periódico Julio Carbó: "Camilleri sonriendo, cuando no lo hace a menudo, y él y yo con el puño en alto".

El Periódico








De la primera trobada de l'any 2005 i de la segona no tinc imatges. Només el record  que el 2005 va ser un gran homenatge a MVM, havia mort dos anys enrere, i es va decidir instaurar un premi que portaria per nom Pepe Carvalho. 
El 2006 aquest premi recau en Francisco González Ledesma. Tampoc tinc imatges.

Del dosmil 7 sí que tinc testimoni gràfic:


El punt, en tinc un.



 L'escomplau o invitació a l'entrega del premi:


M'agraden les imatges en aquest entremig de sèpia i b/n. Són totalment explícites i "noires": la claveguera de la societat que es reflecteix sempre en el gènere, la foscor de la nit, l'ombra, el clarobscur, la porta. El personatge que llegeix, que porta gabardina i barret, és una dona. Chapeau!
Premi Pepe Carvalho 2007 atorgat a H Mankell





Aquests tres punts de llibre sembla que continuin la història de l'any anterior . Apareix el color groc en aquestes franges que simulen les bandes de plàstic que posa la policia en el lloc dels fets.
Premi Pepe Carvalho 2008 atorgat a P.D. James


Un punt


i una postal:



 Tot molt senzill però evident. Les empremtes dactilars són quelcom que associem al crim. Més groc.

 Premi Pepe Carvalho 2009 atorgat a Michael Connelly





2 comentaris: